dissabte, 25 de setembre de 2010

Llotja de música urbana de Vila-Irreal

La llotja de música urbana de Vila-Irreal acull el festival itinerant de música en valencià Sodesons.

Tocaran també Mazoni-Sanjosex, VerdCel, Ars-scenic, El Trull, Artaica, Aljub, Rusó Sala, Gonçal, Hexacorde, Pinka, Lilit i Dionís, Hugo Mas i Xavier Morant.

A Mi en teoria li toca el dissabte 2 d'Octubre per la vesprada. Promte anunciaran hora exacta i lloc concret.

SPOILER En aquest concert l'acompanyaràn l'elegant baix de Martín Martorell, la devastadora guitarra elèctrica de Raúl Uberos i l'inesgotable bateria de Toni de l'Hostal, donant-li una sonoritat a muntó rockera que ja voreu ja. FI DE L'SPOILER

dissabte, 4 de setembre de 2010

Estellés punk


Em sume a l'homenatge que se li està rendint a Estellès (Un poeta de les altures, però amb els peus ben ferms a terra, amb qui casualment compartisc el natalici) per la blocosfera, amb la cautela i el respecte amb les quals es tracten les coses sagrades. Els versos que sempre m'han agradat més d'ell són els dedicats a Suetoni arreu de les Horacianes - un paral·lelisme clàssic per a ocultar la figura de José Ombuema, director de Las Provincias durant la transició, que es coneix que va criticar a base de bé la seua poesia. Segurament els versos més directes que va escriure.

X

suetoni, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d’ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró
parla de mi en termes més que maliciosos
allò que més em fot és que ho fa sense gràcia

XI

m’estime, més que allò que en diuen
beure amb una diversa companyia,
beure en solitari
en un racó del menjador

(no és aquesta la versió que en dóna
el fill de puta de suetoni exactament;
així hom escriu la història).

XXVI

tens la llengua molt bruta,
suetoni,
jo no sé en quin forat potser l’has ficada.

o potser la tens aspra
d’haver-hi esmolat coses que no és discret anomenar.

LIV

Per tot això, Estellés no pot perdonar a Suetoni:

recorda-te’n, suetoni,
aquesta no te la perdone.

LIX

ah fill de la gran puta,
suetoni,
què més podia fer que deixar els meus tàlems a les joves parelles.

LX

suetoni, cabró.
tu sabies ben bé què fou el meu pare,
un pescater humil pels carrers de venusa[...]

suetoni és un bord.

LXI

suetoni,
mesquí,
¿i tu has gosat escriure la història dels cèsars?

tens els ulls de l’eunuc o la mestressa desdentada
que entra la safa a l’habitació.


LXII

el meu pare fou llibert, i és de veres.
va exercir de pescater, i és de veres, són dades ben sabudes.

i qui fou el teu pare?

pots tu orientar-m’hi?

ni la teua mare sabria dir-t’ho, enfeinada sempre a la màrfega.

LXIII

molt raonablement,
amb la sintaxi culta pulcra que acostuma,
amb aquella fredor impersonal que estimes,
has gosat descriure la meva casa.

LXV

t’has demorat moltíssim referint
que el meu pare fou pescater.

escolta, fill de puta,
si em pensaves fer dany, anaves ben errat.

LXXIX

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta,

cautíssima,
de manera que mai no es note massa.

bastards,
parlen sempre en veu baixa

i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.

divendres, 3 de setembre de 2010

Oli i aigua

Aquest dia havia d'arribar, però no esperava que fóra hui.


L’últim text que vaig escriure (Cacografia) estava a punt de suspendre la prova dels tres dies (període després del qual puc llegir els meus propis textos amb una versió embrionària de l’anomenat efecte diari, això és, llegir-ho com si ho haguera escrit un altre, traslladant el criteri a la tercera persona en la mesura de lo posible i que sol desembocar en l'eliminació del text) quan de sobte m’he posat a pensar en quin sentit tenia continuar penjant textos, si aquest bloq ja fa temps que va esdevindre un bloq musical (menos mal que aquesta vegada no he arribat a quin sentit té penjar rés…).


Sé que a alguns els feia gràcia la multidisciplinarietat (?) que tan bé representava aquesta bipolaritat que ratlla lo clínic (una putada que és de puta mare, tu) però en un acte d’infinita empatia devers el visitant, a partir d’ara deixaré de molestar el lector amb cançonetes i a l’oient amb parrafades, separant la vessant pseudo-musical de la pseudo-lierària. (Al remat no va ser tan bona idea casar el gat amb el gos, Margarita.)


A mi també em sembla una injustícia que, tot i haver sigut les cançonetes les que se n’han anat de mare, siguen els escrits els que hagen d'anar-se’n d'A Ta Mare, i tot i córrer el risc de que se m’acuse d’anar espargint bloqs per la xarxa com a espores (en la meua defensa només puc dir que el Capità Taràntula Zen no és un altre dels meus desdoblaments…) he obert un nou bloq de títol enginyòs, en el qual anar vomitant a partir d’ara totes les cabòries plasmables, siguen publicables o no. A priori em dóna una sensació de llibertat (escriure com i sobre lo que em dóne la gana (com ara, sobre música (ouch!))), a tall a tall, tal i com estic fent en aquest post), i de frescor (olor a nou, que tan de verd tortà acaba saturant les retines…) però veges tú a saber en què pot degenerar la cosa (encara que partint amb eixe relat dubte que la cosa puga degenerar més encara).


I així és com torna a guanyar la rúbrica i tot queda ben classificat, tot cunyat i arxivat en les seues respectives carpetes, tot en la seua puta certa mesura.