diumenge, 26 de desembre de 2010

dimecres, 22 de desembre de 2010

El nadal d'un ionqui

“The Junky's Christmas” és un emotiu curt d’animació produït per Francis Ford Coppola l'any 1993 i dirigit per Nick Donkin i Melodie McDaniel, basat en un relat de William S. Burroughs i recitat per ell mateix. Com que els subtítols del vídeo en castellà que hi havia per la xarxa estaven mal traduits i molt mal sincronitzats, he subtitulat l'original al valencià. Espere que el gaudiu.



diumenge, 19 de desembre de 2010

Directe a la sala Matisse

La sala Matisse mola perquè proporciona la gravació al grup després de l'actuació. Açò mola per als grups "rodats", ja que els permet repassar en què fallen i en quins aspectes poden perfilar el directe, però a nosaltres també ens mola perquè alhora ens serveix per a difondre la nova sonoritat del projecte, molt diferent respecte a les maquetes.

El concert a la Matisse va molar molt, perquè va supondre la culminació del nostre pas pel Sodesons. Va ser un directe molt "fauvístic", ple de matissos i de contrastos. Si hom es posa la gravació, va adonant-se com a mesura que s'apropa el final passen coses molt estranyes. Supose que ens vam oblidar de que estaven gravant-nos. Pa postres a mitan concert mos van dir que nomes mo'n quedava una més i mos vam cabrejar, encara que al final (veges tú!) mos van dixar tocar el repertori quasi sencer. Hom podria dir que - aixina a posteriori, sense la diga-li màgia, diga-li estat etílic del moment, diga-li calor del nombrós públic - va ser un directe desastrós, indigne de quedar registrat, però jo preferisc pensar (sense descartar una simple justificació del desastre) que li dóna continuïtat a la imperfecció de les maquetes, i que al remat no va eixir tan mal, què collons!

Bandcamp mola molt perquè pots escoltar cançons soltes o descarregar-t'ho tot junt si t'ha molat.

http://misostingut.bandcamp.com/

Si vas estar, podràs recordar-lo com el concert històric que va ser (i si no ho va ser, almenys hem decorat la gravació amb fotos en blanc i negre per a que ho parega [Per cert, si tens fotos d'aquell dia envia-me-les a misostingut@gmail.com i acabem de decorar la gravació!]) i si no vas estar, pots descobrir la nova sonoritat del projecte. També pots cremar-ho a un cd pirata i regalar-li-lo a ta mare el dia de Nadal (és el que faré jo!).

Siga com siga i amb tot, espere que ho gaudiu a la vostra manera.

dijous, 16 de desembre de 2010

¡Tens més moral que l'Alcoiano, que perguent 0-7 va demanar pròrroga!

Imatges del concert realitzat a Alcoi el 13 de Novembre del 2010.

"I el sòl de València somriu":



"L'historiador d'Alfarrassí"
:

dissabte, 11 de desembre de 2010

Este dijous, a la sala Matisse

Gran debut en format grup a València (Eres una puta) amb el gran Hugo Mas.

Mira si s'antoixa apoteòsic que no cap ni el cartell. I no t'ho pergues: M'han fet una entrevista i tot aposta pa promocionar-ho...



Encara que jo crec que aniré a vore Bigott, que toca a la mateixa hora en la sala del costat...

divendres, 3 de desembre de 2010

La intimitat pànica de Fernando Arrabal

Jo també vaig conèixer a Fernando Arrabal arrel de la seua sòbria intervenció en un programa del Dragó que va donar la volta al Youtube. Aquella posada en escena va despertar en mi un interès que prompte va mudar en una sobtada admiració.



Sense eixir del Youtube, vaig comprovar com l’havien convidat a diversos late-shows com ara el de Jesús Quintero o el de Buenafuente: A aquest geni no li fa falta refugiar-se en l’obscurantisme de la inaccessibilitat.

Prompte vaig assimilar que amb ell seria impossible saciar la fam acaparadora que m’assetja cada vegada que em sedueix algun geni i que em fa eixir a la recerca d’absolutament tot el que tinga a veure amb ell, ja que la prolífica obra d’Arrabal avarca 7 pel·lícules, una desena de novel·les, més de 100 obres de teatre i vora 200 llibres de poesia. Resignat, ho vaig emmagatzemar a la capsa curulla de coses a fer abans de morir, i vaig decidir que ja aniria trobant-me la seua obra per ahí.

O que ja em trobaria ella a mi: En assabentar-me que la Universitat havia programat un cicle amb totes les seues pel·lícules (Arrabal Íntimo, Arrabal Pánico, també amb conferències i una obra de teatre), no vaig dubtar en inscriure’m: ¡Aquesta merda d’universitat per fi havia organitzat alguna cosa interessant!

El cinema pànic

En arrabalesc el mot “pànic” es remunta etimològicament a l’adjectiu, és a dir: Tot allò referent al deu Pan (el de la flauta). Pànic com a desenfrenadament sexual, refrescant, cíclic, profètic, seductor, musical, irascible, grotesc, terrorífic i boig. Arrabal junt a altres figures com ara Jodorowsky (el dels retrats menstruals), van fundar aquest moviment com a una evolució-superació del surrealisme.

No vaig a fer ara una anàlisi de les pel·lícules, filmades des de l'exili francés. Com a molt dir que l’absència del seu pare (afusellat pels franquistes) és una constant, i destacar també el marcat rerefons antifeixista i anticlerical de totes i cadascuna d’elles. El que sí que faré, per a que el lector es faça una idea de la seua riquesa poètica, serà enumerar algunes de les imatges (descontextualitzades, per a que perden la seua condició d’espòiler) que se m’han quedat gravades a la retina:

La primera cosa que vaig veure va ser la seua mare inquisitorial, una altra constant en el seu cine, a la qual culpa de l’afusellament del seu pare, ja que sembla que va ser ella qui el va delatar. L’he vist dutxant-se amb esperma i després relliscant-se les extremitats a un bassal de sang després de l’escorxament d’una vaca. També l’he vist tallant-li els collons a un toro, així com cagant i ballant (alhora!) sobre el cap del seu marit empresonat. He vist un Jesucrist punk multiplicant hamburgueses i un xiquet menjant-se un entrepà d’insectes. He vist l'Occident arrencant-li la llengua a la Mare Natura, una coreografia de xiquets del desert amb mascaretes de gas, i un grup de querubins enduent-se a Federico García Lorca al cel després que els feixistes l’afusellaren pel recte. He vist unes xiquetes vestides de comunió corrent a càmera lenta i portant a les mans enormes banderes anarquistes onejant al vent, i un grup de xiquets interrompre el repartiment d’armes als falangistes per part del rector del poble per a arrencar-li els collons a mossos i després introduïr-li-los a la boca.


- ¡¡Amputa-li els ous a eixe fastigós rector i clava-li-los per la boca!!
- ¡Oh, els meus collons! ¡Què bons estan! ¡Gràcies Senyor per aquest àpat diví! ¡Tú me'ls vas donar i tu me'ls has arravatat! Beneït sigues, Senyor. ¡Amén!


He vist agafar-li un atac epilèptic a un xiquet després de masturbar-se mirant com la seua mare copulava amb el xef. També he vist penis, molts penis: Penis flàccids, penis trempats, penis de transsexuals, penis-espelma, penis travessats per agulles (¡¡ni més ni menys que el xicotet penis del nostre senyor nounat!!), penis colpejats, marcats amb ferro calent, tallats en redó… I moltes escorregudes: La del nan sobre l’escultura de la Verge Maria, o la subtil i dissimulada ejaculació de l’artista surrealista dins la copa de vi que son pare l’empresari s’estava bevent. He vist un barber creant el buit dins un flascó de vidre amb un paper en flames per a extraure la sang d’uns talls de navalla prèviament fets al clatell del seu estoic client. He vist una bonica flor introduïda per l’annus, i com després una llengua netejava el seu tall brut de merda abans d’una transfiguració caníbal.

"Estrambote en clave de FA"

Amb aquest suggerent títol ens va arrossegar l’últim dia el propi FA cap a l’històric edifici de la Nau (l’ovni que ara fa més de cinc-cents anys va portar a la terra tots els extraterrestres que ens donen classe a la universitat, i que encara roman intacte des que va aterrar a València). Després de dos dies vegent les seues pel·lícules tocava escoltar-lo parlar, a ell i a la seua dona Luce.

Luce Moreau-Arrabal té, a banda d’un encantador accent francès (molt més marcat que el de FA) un enorme paregut físic amb ell. Directament relacionada amb la seua tesi doctoral sobre animals fabulosos del segle XV realitzada a la Sorbona – 30 anys va tardar en fer-la -, la seua conferència, titulada “La estrepitosa risa de los liliputienses”, repassava la importància dels animals a l’obra del seu marit: La panderola, per exemple, és una reminiscència de la seua infància al camp (Potser per això els xiquets de “¡Viva la muerte!” en parteixen una per la meitat amb una fulleta d’afaitar a l’escola), la tortuga una síntesi dels rèptils i les feres, i el gos un psicopomp que guia a l’ésser humà durant el seu atribolat camí cap a la mort.

Per fi apareix FA amb la seua eterna copa de vi a la mà i la seua brutal prosòdia per a contar-nos una divertida escena ocorreguda a un acte surrealista organitzat per Breton (cal recordar que FA és l’últim exemplar viu que resta de tots els que van pertànyer al grup surrealista, i que el moviment pànic neix al si del surrealisme per a donar resposta a les preguntes que, segons FA, aquest no pot saciar: ¿Què són les coses? ¿Què és l’atzar? ¿Quin és el valor del sexe? ¿Quin és el valor de la pornografia?)

En aquest acte, perpetrat a París l’any 1958, es representava el Ritual de l’Execució del Testament de Sade (per a FA tot un proto-pànic, ja que parlava de Déu i la llibertat de forma pànica), en el qual el pintor Jean Benoît (segons FA un dels millors pintors del món, millor que Picasso i millor que Dalí) apareixia amb un uniforme sàdic (és a dir: alquimista, realista i pànic) presidit i culminat per una enorme funda fàl·lica africana que, gràcies a un fil transparent, el pintor trempava quan la poesia sàdica recitada feia referència a la verge Maria. Per a finalitzar l’acte, Benoît va treure un ferro cremant i es va gravar al pit (com es marca als intel·ligents i sagrats porcs) el cognom del marquès. Llavors FA li va preguntar: “Però Benoît: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” A la qual cosa el pintor va respondre: “Per a poder mirar-m’ho a l’espill!”

El Youtube em va conduir a la seua obra audiovisual, i ara aquesta em durà imminentment a la seua obra escrita. No sé si tindré prou amb només una vida, però es farà el que es podrà…

(Els dibuixos que il·lustren el text no sé si són de FA
o del dissenyador del cartell del col·loqui)

dimecres, 1 de desembre de 2010

El xiquet del violí

Anant cap a l’estació en ple migdia, a l'altura del pont vell del barranc, m’ha passat, corrents i alenant com ànima que s’emporta el diable, un xiquet amb una motxilla al llom i un estoig de violí a la mà, vestit amb un d’aquells uniformes de col·legi de monjos, el jersei verd obscur com borró de bassa i un pentinat al més pur estil Damien Thorn. Me l’he tornat a trobar a l’andana. Al remat anàvem a agafar el mateix tren. M’ha fet una mirada satànica, potser recriminant-me el fet d’haver sigut testimoni accidental de la seua carrera inútil. L'he mirant com llevant-li importància a l'assumpte i li he dit telepàticament: “¿On anaves tan ràpid? ¡El futur està tancat!”

Ara tinc por de que em passe alguna cosa...