divendres, 25 de febrer de 2011

El pas de zebra



A poc a poc, els vianants van aglomerant-se a les dues bandes del cèntric pas de zebra obeïnt als ninotets rojos.

A l’estudiant li crida l’atenció un iaio calb, llarguerut i afligit que el mira des de l’altra banda, amb gaiato i semblant de Nosferatu. Porta unes ulleres molt grans, gruixudes i antigues. La seua aura depriment desperta de seguida en el jove una certa simpatia maniqueista, però de rés li servirà. Furga en la seua motxilla i treu una edició rústica del Diccionari Barcanova de la Llengua. El iaio, per la seua part, s’aferra al gaiato amb les dues mans i el pols trèmul, arrugant encara més si cap el seu ja de per sí arrugat nas en una ganyota que ben bé podria esdevenir la màxima expressió de l’hostilitat.

Al costat de l’estudiant ha aparegut una prototípica xica adinerada de ciutat amb els mitjons marrons que s’inclina per a descalçar-se una de les seues sabates d’afilats tacons d’agulla, provocant la mirada lasciva del quinqui que acaba d’arribar al seu darrere, que es treu d’una de les butxaques dels seus texans la navalla que sempre porta al damunt per si algú mira lascivament la seua núvia.

En la vorera d’en front, un empresari gras amb ulleres de fina muntura daurada pressiona la seua papada amb la barbeta fins convertir-la en un acordió mentre es remira la punta metàl·lica de l’elegant paraigües que ha tingut que transportar plegat tot el dia per haver-se fiat de la previsió meteorològica.

Els exèrcits ja estan quasi configurats: Ja hi ha vora una trentena de persones a cada banda del pas de zebra.

El professor universitari es treu de la butxaca de la camisa el boli que sempre porta a la vista per si se li ocorre alguna cosa sobtadament, o per si hi ha que signar algun document important, o potser només per a evidenciar la seua erudició. Siga com siga, és una arma mortífera en potència (també en sentit literal).

L’skinhead es llepa els dits i humidifica les puntes de ferro de les seues enormes botes, molt paregudes a les del policia, injustament avantatjat sobre la resta, que desbotona la funda de la pistola fent dansar els seus impacients dits sobre la culata, ara tan temptadorament accessible.

Sura en l’ambient una latència amenaçant i ferotge. Tothom en aquest pas de zebra té massa coses a perdre, i estan disposats a lluitar per elles.

El semàfor es posa en verd.

diumenge, 13 de febrer de 2011

dimecres, 9 de febrer de 2011

Paraules difícils, jo vos invoque!

Mi Sostingut en plena crisi creativa

Acudiu a Mi, oxímoron intrínsec de l’aparent inescrutabilitat: Ensenyeu-me a ensenyar sense saber, i guarniu la futilitat amb envitricollades filigranes de rococó. Que mai acabe l’Ourobouros infinit de l’autorreferència. Ajudeu-me a intentar suplir en va l’absoluta falta de trellat.

Brúixoles esdrúixoles, guieu-me a través del rierol de la presumpció com Caront o un saurí radiestatista o rabdomant. Deixeu-vos escoltar, paradigma de la pseudointel·lectualitat, i justifiqueu l’obscurantisme d’aquest exili solipsista. Oculteu la ignorància disfressant-la d’inaccessibilitat, embolcalleu-me el no-res amb un engalanat i traslúcid capoll de paraules buides. No em deixeu ací sol, nu i desprotegit, com una titella per galvanitzar, abandonada a la seua pròpia sort. No em feu sentir tan irremediablement real i ennegriu el blanc del paper que empapera aquesta merda empaperà.


diumenge, 6 de febrer de 2011

The Shaggs: Un gran referent.

L'any 1968, Austin Wiggins va decidir que ja era hora de mostrar al món el gran talent que tenien les seues filles Dorothy, Betty i Helen i va contractar un parell d'hores a un estudi de Massachusetts. Diuen que quan el tècnic de so li va recomanar a Wiggins que les seues filles havien de practicar un poc més abans de gravar, ell va contestar que "No, les vull gravar ara que estan calentes!" I així va ser com les tres adolescents van gravar el seu únic i inclassificable disc amb el suggerent títol de "Philosophy of the world"

Després de repartir les 100 copies a diferents ràdios locals les van llogar per a que tocaren a un local els dissabtes per la nit. La seua música va arribar a les oïdes de Franz Zappa, qui va dir que eren "millors que els Beatles". Unes dècades més tard van ser considerades el primer grup punk i Kurt Cobain les va reconéixer com una de les seues influències.



Font: El anecdotario del rock