dilluns, 28 de març de 2011

Josepet i la intel·ligència minvant

Josepet ja portava sospitant-ho un temps. Sempre que es mocava es mirava el mocador, però les últimes vegades entre els residus mucosos guaitava sempre un trosset de carn acumulada. Sempre que li picava l’orella s’introduïa algun dit per a treure’s la runa, però les últimes vegades entre les costres de cera resseca sempre sobreeixia un trosset de massa encefàlica que havia d’extraure amb cura (si podia). Era evident: Josepet estava perdent el seny.

Era com si el seu cap, en un sobtat atac de materialisme pragmàtic, anara desprenent-se de totes aquelles neurones que, com si d’un llast feixuc i lleig es tractaren i sempre baix el seu erràtic criteri, considerava innecessàries. I cada dia que passava, anava notant-se el meló més i més lleuger (que no més àgil) i més i més ple d’aire (que no més aerodinàmic). Els seus mobles (que, encara que foren de tot a vint duros i la meitat estigueren fets malbé, se’ls estimava igual) cada vegada eren menys i estaven més i més amples, com si l’únic tripulant del seu globus – aquell impertinent demiürg en miniatura – no tinguera altra feina que anar tirant-los per la borda. ¿Què restava, d’aquella intel·ligència pretèrita que volava lliure i pura en els jocs d’infantesa? Només una xicoteta brasa en perill d’extinció.

Es va adonar de sobte un dia mentre prenia el bany. Va fer xisclar els dits amb els ulls desorbitats, va intentar eixir de la banyera corrents per a anotar-ho de seguida, però va relliscar, arrencant les cortines abans de caure estrepitosament al terra, des d’on va exclamar mirant a la càmera amb la cara il·luminada: “Eureka! Sóc idiota!”, afegint després: “¿Perquè he tardat tant en adonar-me’n?” Aquesta pregunta no era tan retòrica com es pensava, ja que aleshores es trobava en el punt just de la intel·ligència minvant en el qual encara conservava un bri de consciència que el permetia, precisament, ser conscient de la seua pròpia estupidesa creixent.

Des d’aquest nou estat de la consciència va valorar diverses possibilitats: Podria projectar el seu nou descobriment a la resta, considerar-los a tots idiotes i sospirar resignat per no poder arreglar-los, soterrant així defensivament la seua pròpia idiotesa. Molts camarades havien reaccionat així al mateix descobriment, però va pensar que això seria donar un pas enrere. Una altra opció també podria ser aïllar-se del món exterior i caure en una espiral d’autorreferencialitat terminal, com quan Descartes es va tancar dins la seua estufa, però finalment va preferir assumir amb orgull la seua falta creixent de trellat i defendre-la com qui lluita per la cosa que més aprecia en el món.

divendres, 4 de març de 2011

L'autofelació cosmogònica d'Atum

Ara que les piràmides comencen a estar un poc més transitades, crec que ja puc contar-vos el mite cosmogònic d’Atum, principal déu de la teologia heliopolitana (quan vaig escoltar aquesta paraula per primera vegada, “cosmogonia”, em va remetre a l’agonia de les estrelles, però en realitat volia dir l’origen mitològic del món).

Segons aquesta teologia, en el principi hi havia el turó primordial sobre les aigües primordials (no pregunteu qui va crear tot això, van quedar en que sempre havia estat allà).

Llavors un bon dia Atum es va crear a sí mateix. Un borboll de secrecions corporals que va sorgir del no-res i va anar fent-se més i més grans fins a convertir-se en tot ell. I una vegada s’havia creat, que havia de fer el pobre home, ajocat sobre el turó primordial per tota l’eternitat? Doncs va provar d’autofelar-se, i va arribar. Després va escopinyar l’esperma i d’ací va sorgir tota la creació.

Crec que des d’aleshores ningú no ha tornat a fer una metàfora més encertada ja no de la creació en concret, sinó de l'acte creatiu en si (així en general).