diumenge, 3 d’abril de 2011

Joan Fuster i la fatuïtat

Quin grat alleujament, quan els grans savis universals concreten amb les seues encertades paraules (les paraules exactes) pensaments que ens ronden a sovint - y lo que te rondaré, morena - pel cap de forma més o menys difusa. (Un alleujament no exempt de vanitat, clar - com tampoc rés no ho és).


FATUÏTAT

¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L'home és un animal fatu, l'únic - dins l'escala zoològica - que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita, i segons les seves forces, intenta procurar-se una vanitat satisfeta. Hi ha qui s'ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l'oficina, a l'acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l'home - l'individu, potser l'individu individualista - de passar l'estona agradablement. L'estona o - si voleu - la vida. Que tot és una mateixa cosa.

Diccionari per a ociosos, 1964