diumenge, 10 de juliol de 2011

Retard informatiu

Em trobe amb el deure d’informar a tota la gent que no té Facebook de les coses que han passat últimament relacionades amb la cançó i amb Mi. La última miqueta pròpiament dita, “Pèls i senyals”, penjada ací ara fa aproximadament un any, va quedar doblement nominada a l’última edició dels Premis Ovidi. Quan ho vaig vore quasi m’agafa un batistòt. Quan la vaig gravar vaig jurar que esta miqueta seria la última que enregistraria en lò-fi guarro, de fet ja estem fent tràmits (molt però que molt lentos, tan acostumat que estava a la precipitació) per a enregistrar un disc dels de veritat. No sabem si fer recopililatori, cançons noves - que hi ha un grapat - o mixt, encara no ho tenim resolt. O un disc ben fet i a banda una altra miqueta precipitada. No ho sé. Evidentment al final no vaig guanyar cap premi, però no sabeu com em va afalagar estar nominat a uns premis (millor disc de cançó i millor lletra) que finalment es van endur Raimon i Obrint Pas respectivament.

El dia de l’orgull gai vaig tocar al meu poble. Per a mi va ser molt emotiu. No hi va haver cap lapidació, ni torxes ni rastells, ni tan sols tomaques. La gent es va sorprendre per aquesta faceta que no coneixien de mi, i alguns fins i tot em van felicitar. Per a mi va ser un pas cap a la inabastable coherència interna (per la conjunció de totes les facetes) i de pas una entretinguda provocació a eixa força coercitiva que representa el veïnat, comparable a qualsevol altra forma d’autoritat com ara la policia.

I ara mateix vinc del Feslloch, de fet estic escrivint tot açò sota l’efecte d’una d’eixes ressaques que pareix que vages bufat encara. Només hem estat un dia, i ni tan sols ens hem quedat a dormir, però ha estat molt intens. En el concert (amb Martín Martorell) vam poder experimentar amb acústica i elèctrica gràcies al pedal d’efectes estranys que ens va deixar Raül Uberos. L’anècdota del dia és que per fi vaig poder conèixer a Toni Vizcarro Boix, del qual, com alguns sabeu, he musicat fins a tres poemes. La primera cosa que em va preguntar va ser d’on collons havia aconseguit el seu poemari (l’únic que ha escrit, ara fa més de vint anys). Em va parèixer molt simpàtic i no em va fer cap amenaça legal per emprar els seus poemes sense permís. Per la nit ens vam quedar un ratet als concerts, a retrobar-mos amb tota eixa gent que veus a tots els concerts i et fa sentir-te en harmonia amb el cosmos.

Fins al pròxim retard informatiu que espere que siga d’ací molt, molt de temps.