dimecres, 30 de juliol de 2008

100 i la mare

De veritat que podeu suportar, així, tan tranquil·lament i natural, reposadament i calmada com desenfadadament i divertida, la doble moral de tothom i de tot plegat…?

Vaig retrobar-me amb el meu JO a la doella de la fase REM, després d’haver estat 36 hores sense dormir (sense prendre cap estimulant ni psicotròpic…). Ja quasi ni el reconeixia, estava fet un drap. Es veu que les nosequines substàncies neuro-químiques tramposes es van confondre, després de tantes hores sense dormir, i van ajudar-lo a desprendre’s. Feia olor a mi. El JO fa olor a tu mateix. I ho notes, eixa olor t’alivia, et reconcílies, i el cervell deixa de fer scratch amb els pensaments. (Espera... segur que ha deixat de fer-lo...?)


Quan vaig caminant pels carrers del meu poble no salude a ningú, perquè no m’hi veig. Gaste ulleres per a llegir, però no per a caminar. Em saluden i no distingisc les cares, el que veig s’assembla a una ininteligible acumulació indefinida d’ombres difuminades. Aleshores s’enfaden amb mi, diuen que sóc un anti-social. Un d’eixos que es refugia de les mirades incriminatòries, de les sospites, de les paraules de la ciència i del pa en una egocentrista i perpètua introspecció ambulant, quan la realitat és que tinc dioptries. O, potser tan sols estiguen pensant en què han dinat hui, o en les seues mascotes, o en sexe. Si, és el més probable. Jo sols venia a per una cervessa. La veritat és que ningú de nosaltres es salva de ser un d’eixos que. Tots tenim el nostre corresponent simpson.

He arribat al lloc adequat, en el moment oportú. La sabiduría de les cavernes. El bramit del lleó sense bossal. Tot flueix. Pots fer el que vullgues amb mi: Pots estar al meu cap, o estar al meu melic. Què collons sóm i perquè? Alguns ho anomenen rebre i altres trobar. Estem sospesos a un moll dimensional. Creus en els portals dimensionals? 100 entrades.

S’apropen les bessones. Són brunes, amb el pèl curt de Cleopatra, i uns ulls verds enormes de mirada afilada i penetrant. Duen un vestit roig i tacons d’agulla. Es dónen besos i ballen tango. Un ball totalment desenquadrat de la música que està sonant. Tot es difumina i la espiral. Es barregen les realitats. És aleshores quan escolte les imatges i veig els sons.

Mirava per la finestra, i aleshores va passar: Les avions van formar un arterisc gegant al cèl amb les seues ejaculacions gassosses. Jo vaig mirar a peu de vida, i em vaig trobar un barril de cervessa sencer, em vaig trobar l’abisme d’un llibre infinit, em vaig trobar l’aroma de la pàsqua militar, em vaig trobar a mi mateix follant amb un ésser transparent, formàvem la paràbola d’una eqüació mística i astral, et vaig trobar a tu, en forma de boa constrictor, al trifori. Vaig despertar. Perquè timporten el que pensen de tu…? – Val, ja sé que sona a hit dels 80 i, dis-me solipsista, però, a ells els crea el teu cervell.. Els perceps a través d’ell i els sentits. Perquè tindria que importar-te el que pensen les teues pròpies al·lucinacions de tu…? Quan jo muira desapareixeràn tots, perque ja no els percebré. I quan tu muires, tornaran a desaparéixer, je, je.

___________________________________________________________________________

Hi ha… unes paraules concretes… en una llengua morta… Has de pronunciar-les a la seua orella, suaument. Estic al no-res. Sostés sobre un terra negre, amb parets transparents i/o infinites. Hi ha moltes realitats ací. I, en quina de totes podria donar-te un bes? En totes a la vegada. Aprendre a interrelacionar-me amb el cosmos. Aprendre a veure la llum que hi ha en mi. Dis-me metafísic, però, crec que abans de néixer i després de morir, sóm alguna cosa. Llums projectades sobre una tela negra… anémones a una mar caleidoscòpica… jo que sé… alguna cosa molt allunyada de tot allò terrenal. I, crec que, si allí ens puguerem comunicar, l’idioma que empraríem sería molt més paregut a la música que a qualsevol dels idiomes de la terra. Tot i tot això, tinc que besar-la abans de morir. O tocar-li un pit. (Diuen que l’asfíxia és una de les morts més esgarrifoses, però no la més dolorosa).



dissabte, 26 de juliol de 2008

la folie à deux

3 de febrer

no sé si ha sigut un somni o ha sigut real. alguna vegada recordeu si la nit anterior vos heu alçat a pixar? ha sigut alguna cosa així. la recorde difuminada, borrosa. m’he alçat en mitat de la nit, espantada i suant. de sobte m’he posat a pensar, i m’he adonat que pensava sense vocals, com si el que pensara estigués escrit en llenguatge de mòbil. m’he espantat i m’he disposat a dir alguna cosa. m’he quedat esbalaïda al comprovar que parlava sense vocals. parlava com deletrejant un missatge de mòbil. el més inquietant és que no em suposava el més mínim esforç. després m’he tornat a adormir. no sé si ha sigut un somni o ha sigut real.

16 de febrer

a vegades em senc molt estranya quan estic amb ma mare. per exemple, avui, dinant. l’he mirada de reüll i estava mirant fixament el meu cap. pot ser que vullga interceptar els meus pensaments. i, si els ha interceptat… potser que sospite que sospite alguna cosa d’ella.

30 de febrer

aquesta nit m’ha tornat a passar, allò de les vocals, i he descobert que el que em va passar l’altra nit si que va ser real. m’han despertat uns sorolls i he vist un xicotet ésser rondant per l’habitació amb alguna cosa fluorescent entre les mans. no he pogut veure la forma de l’ésser, perquè quan he encés el llum no ha tardat ni un segon en fugir pel badall de la porta entreoberta, però tenia forma d’alguna cosa així com un donyet. l’he seguit a través del passadís i m’ha dut fins al menjador. he encés el llum i ja no estava, però alguna cosa es movia al jarró del cantó. m’he apropat i allí estaven les meues vocals: eren com imants per a la nevera. les he volcades totes a terra i he comprovat que no en faltava cap. tornant a l’habitació, al passadís, he vist que brillaven a l’obscuritat. les he deixades a la tauleta de nit i quan m’he despertat ja no estaven, però ja podia parlar perfectament. aquesta nit dormiré amb la porta tancada.

7 de març

sempre que arribe del col•legi veig a la mare tocant el piano. està molt prima i du vestits molt antics. odia el pare, diu que no la vol, que és un mal home, que prompte el deixarà. el piano està plé de pòsits del café i cremades de tabac. quan jo arribe ella seu al sofà i engega el transistor, en el canal òpera. a mi també m’encanta l’òpera. ens passem la vesprada així. ella em passa el braç per damunt del muscle, i de l’orella em trau una cinta com de carret de càmera de fotos, on estàn registrats tots els pensaments que he tingut durant el dia. així sap que jo si que la vull.

13 de març

hui al col•legi ha vingut a visitar-me el donyet, però aquesta vegada m’ha promés que no em furtaría les vocals, que anàvem a passar-ho d’allò més be junts. aleshores ha començat a saltar rient per damunt els caps dels meus companys, i els imbècils no se n’adonaven. després ha pujat pel cos de la mestra fins arribar a la seua cara i ha començat a tocar-li el nas. no he pogut aguantar-me la risa, i la mestra m’ha cridat l’atenció. al final de la classe, quan estaven tots eixint, la mestra m’ha agafat del braç i m’ha demanat una explicació per la rialla que he soltat en mitat de la lliçò. he mirat al meu voltant i, al veure que el donyet ja no estava he passat molta por. quan he tornat a mirar-la estava somrient. les seues dents eren molt més grans i rellüentes que abans. la seua boca ha començat a fer-se més i més gran fins que m’he vist dins una habitació feta de dents gegants i rellüentes. a l’arribar a casa, ma mare ha comprovat el succés a la cinta del carret del meu cap, i m’ha dit que no em preocupe, que no fa falta que torne al col•legi, que ella em protegirà. m’ha abraçat amb els seus fins braços i m’ha donat un bes al front. feia molta pudor.

5 d’abril

la mare s’ha enfadat molt amb el pare. el pare vol que vaja al col•legi, perquè no m’entén. la mare s’ha enfadat tant, que ara per les nits vé a dormir amb mi. anit la vaig escoltar rumiar una cosa molt estranya: “aquesta xiqueta és una guarra, ella tampoc em vol. aquesta puta no és la meua filla, i he de matar-la…” m’he fet la dormida i m’he fixat be en la seua veu per a comprovar que, en realitat, la veu que eixia de la seua boca era la de mon pare, que havia col•locat un altaveu a la seua gola per a fer-me creure que la mare m’odia i així separar-nos. no vaig a caure en la trampa, jo sé que la mare em vol.

14 d’abril

el pare ja no sap que fer per a que la mare i jo ens separem. ara vol divorciar-se i dur-me amb ell. diu que durà un especialista per a que diga que la mare està boja i així justificar el meu rapte. no ho anem a permetre.

15 d’abril

l’hem matat quan venia del treball. quan ha sonat el timbre, m’he asomat per la finestra i li he indicat a la mare que era ell. li ha obert i li ha pegat amb una rajola envoltada en uns mitjons. li ha fet un bon forat. hem entrat el cadàver i l’hem arrossegat fins a les golfes. ara estem al sofà del menjador. la mare em llig la cinta dels meus pensaments mentre escoltem òpera. espere que la policía tarde molt en arribar.

diumenge, 20 de juliol de 2008

Les fases cícliques

la planúria
i una cama camina sobre l’altra
i els dits es sobreposen
en inexplicable esgarrifança

l’espill, la bombeta i l’altaveu
i tramussos que enregistren
les paraules que es queden entre els dents
com els obrers fugaços
que construeixen apresuradament la presa
mentre s’apropa el tsunami

la festa
tres-cents seixanta-cinc conillets de peluix
ballen una conga orgiàstica
sense mirar els quadres que hi ha a les parets
venen del lloc on han arribat

la falla volcànica
que no aprofundisca més
(no sé si ho podré suportar…)

el dia
en que una estranya sensació
fa pospondre el vespre
que està de l’inrevés
i el temps es torna simètric

la fugida
i una balsa s’allunya entre els rajos
i les ones que bramen
i no em deixen veure
si la mà es mou o no

l’espiral
i l’oca que juga al meu cap
amb un dau
amb la paraula “ahir”
pintada en cada costat

la planúria
i una cama camina sobre l’altra
i els dits es sobreposen
en inexplicable esgarrifança,
de nou.

dimecres, 16 de juliol de 2008

Millor no oblidar-los

Univers pa-pa-paral·lel. Agafe el vol. Caixa de Pa-pa-pandora. Les teues carícies no em tocaven. Les teues mans van resultar ser la prolongació de la meua pell a una eqüació perfecta de sentiments i drogaritmes. Em feies cosco-anelles al cor mentre ballàvem al voltant de la bogeria. Li treiem la llengua. Redoble llunyà de timbals. El teu pèl m’acarícia al compàs de la brisa, enmig d’una partitura de sensaccions en la qual ens carreguem la pentatònica cada vegada que juntem els llavis un altre cop de puny. Ara entres en mi i comencem alguna cosa nova. Més gran. Més gran. Calor radioactiva. Vas obrin-te pas a colzades en cada brut racó del meu cos per a trobar la meua ànima i endur-te-la a fer cabrioles a la corda fluixa (no boja forta) mentre un munt de violins, violoncels, violes, contrabaixos, fagots, oboes i la resta de la puta orquestra comença una peça composta de colorins que plenen la meua imatge. Pols estel·lar (Cada batec una supernova). Raspa el fòsfor. Floreix el jardí. Espècies exòtiques. Enormes caramells de la Patagònia. Caixa de ball revol•lucionada. Giren, giren els nombres: Millor no oblidar-los. (Per això els escric ací.) L’altre? El meu germà xicotet… Els nombres d’avui, els nombres de tu. Ciència-fricció de la continuitat. Cinc dits. Quatre. Tres. Dos. Un. Soltes la mà. Xiulit d’aire a tres-cents quilòmetres per hora. Desperte… On estic? Es un túnel enorme. Un túnel obscur de carn latent. Un batec. Dos batecs. M’aprope a una de les seues parets viscoses i vibratòries. Les meues mans i la meua cara es posen en contacte amb la carn. La carn es posa en contacte amb la carn i tot batega. Tot música. La sabiduría de les cavernes. La caverna en flames. Escolte uns gemits… Estaràs al fons del túnel? M’alçe i m’adentre en la humitat. Hi ha una pantalla enorme amb la teua cara, com si fóres el Gran Germà. Em senc molt xicotet davant d’ella. Examine i analitze cadascun dels teus trets. M’agrada el que dius si vius i/o rius. Cadascún dels meus àtoms va a parar a una dimensió. Tiranosaurus Rex. Gulliver. Durant una mil·lèssima de segon puc veure sòl el Sol des del fons del riu. I ara viatge per un túnel d’un parc d’atraccions aquàtic. Cada vegada més de presa i més intens. Veig la llum al final. Crec que vaig a rebentar. S’acumulen espirals del neozoic. Els pulmons no caben a la caixa toràcica. Es trenquen les costelles i atravessen la pell. Sóc expulsat pel forat. Em veig en tercera persona i a càmera lenta, amb minúscules gotes d’aigua surant al voltant del meu mi sostés. Una veu en off pronuncia unes paraules en alguna llengua morta d’altes hores de la matinada. Mire la finestra i ja es de dia. Puje al terrat a fumar-me un cigarret mirant el vol aleatori de les oronetes. Giren, giren els nombres: Millor no oblidar-los. (Per això els escric ací.)

dimecres, 9 de juliol de 2008

Adéu, Algora

Sempre he odiat els homenatges post-mortem. Tot allò de repassar la vida i miracles d’una persona, enrecordar-se dels seus mèrits el dia de la seua mort, per a després tornar-lo a soterrar en l’oblit per a sempre…

Però és que… Sergio Algora… tio… t’has mort… hui, Dimecres 9 de Juliol, per una parada cardio-respiratòria. Tu que vas ser cantant de El Niño Gusano, t’han trobat mort als 39 anys a ta casa, en Saragossa.

No m’importa que sone a tòpic d’homenatge post-mortem: Has format part de gran part dels meus dies des de ja fa anys. A les teues lletres hiperrealistes, supra-infantils i eixerides m’he refugiat no poques vesprades senceres per a evadir-me d’aquesta realitat a vegades tan puta. Amb tu, he anat coneixent milers de personatges, producte de la teua febril imaginació:
Bizcochino,
la chica china con manos de pez,
el enano que crecía un centímetro al año,
el ciempiés, con su pastilla de jabón
el agente espacial, borracho en su sofá
el murciélago amable, volando con su parte a ninguna parte
el capitán mosca en el restaurante chino,
el peluquero, el sombrerero y el camello del cielo,
el hombre galleta, la reina mofeta y el mono que vestía trajes caros,
los tres en la carroza de la mujer portuguesa
el hombre bombilla, derritiéndose como chocolate caliente
Pumuky, hablando con la mano de su bolsillo
la señora sin dientes con la boca en la nieve,
Nureyev, y su lecho de tela de araña
el pelícano con ruedas, que comía hierba donde quería
Mr. Camping, que no sabía que parte del cuerpo comerse primero
el hombre más lento del mundo, con un traje nuevo para su corazón
la mujer policía, llevándote a tu domicilio ideal
el conde-duque, llenando su cama con lenguas de ternera, pasteles de crema
y lóbulos de oreja
el chico de la noria hecha con pelos de colores, que a todos mil vueltas nos da
Madame Dos Rombos, que tiene un cuerpo como un cuarto de estar
Vicente del Bosque, y sus pies en la hierba con las uñas pintadas
el leñador muerto, que con su hacha se cortaba los cabellos
la chica que salió de la tarta, caminando tristemente con su cabeza triste
el escarabajo más grande de Europa,
el jefe de las tortugas, todo el dia viendo el NO-DO en el aeropuerto
el fabricante de alas de mariposa, que hace insectos pendientes para las niñas buenas
Lourdes, que le queda un minuto para ser todo labios ya
Tolkas, que nunca saldrá en una enciclopedia
los habitantes de la Clínica de la Radio y la Televisión, con sus piezas ausentes
el Señor Tragalotodo, el conejo reloj, el niño partido en dos, el Gran Almirante, Román, el Señor Alambre i centenars de personatges més, desperdigats pels teus relats, i els teus poemes escrits a màquina.

Casualitats del destí (toca-li la trompa al xic), aquest dissabte anàvem a veure’t a Manisses, amb el teu nou grup, La Costa Brava. Encara que no cantares les cançons de El Niño Gusano, tenia il·lusió de poder veure, per fi i, encara que fóra de lluny, a eixe home, a eixe cervell desconcertant, amagat i desconegut, amb el que tant identificat em sentía.
Em quedaré amb les ganes.




Descansa en pau







La puta notícia

El seu blog de relats a ClubCultura

Els seus poemes mecanografiats