diumenge, 25 d’octubre del 2009

Incongruència temporal

No sé si alguna vegada heu estat, o heu escoltat parlar de les càmeres obscures. Les càmeres obscures són com el seu propi nom indica uns indrets molt obscurs que hi ha a moltes discoteques d'ambient, especialment preparats per al cec fregament i el llançar-se sense paracaigudes a la lliure promiscuïtat. El nivell de discreció s’adapta al tipus de càmera obscura en el qual et trobes. Jo he estat, almenys, en tres tipus diferents: «El túnel de l’amor», un passadís obscur i molt estret en el qual saps com entrar, però no ben be ni quan ni com eixiràs. Un altre tipus són uns lavabos adaptats, amb xicotetes pantalles al damunt de cada pixador es podeu imaginar amb quin tipus de programació, forats al voltant de les piques per a deixar els combinats i cartells a les portes dels compartiments que resen «Prohibido entrar más de dos personas» i, finalment, la càmera obscura més comuna, que sol ser un poc més àmplia que lavabos i passadissos i sol constar normalment de diversos sofàs i pantalles adherides a les parets, com és el cas d’aquella coneguda discoteca d’ambient del barri del Carme, on em va passar un fet, quan menys, curiós. 

A la càmera obscura d'aquella discoteca s'entra obrint unes feixugues portes negres i travessant una cortina de tires de plàstic molt gruixudes que pengen del sostre, com a les cambres de refrigeració, però allà dins no és que faça fred, precisament. La quantitat de gent varia bastant depèn del dia. De vegades tan sols hi ha un parell de parelles clavant-se mà tranquil·lament, i altres està ple de gom a gom, com en el cas d’aquell dia, així que em vaig endinsar al grup, disposat a donar i rebre carícies en els llocs més inesperats, fregaments sensuals, besos furtius i llepades a les orelles i als dits. Passada una estona vaig veure una cosa que em va ficar els pèls de punta. En un canvi de plànol de la pel·lícula que emetien les pantalles, la claror va il·luminar una cosa que no m’esperava: el meu propi cap em mirava somrient entre tots els altres, a uns metres de distància. El pla va tornar a canviar a un altre més fosc i la sala va tornar a l’obscuritat, així que em vaig acostar en aquella direcció per a comprovar si era algú que es pareixia molt a mi, o algun tipus de projecció confusa. Al acostar-me, un altre canvi de pla va enlluernar la colpidora evidència, aquesta vegada a tan sols un pam del meu nas. «La mare que em va parir! Si sóc jo mateix!». Em vaig agafar de la mà i em vaig treure de la càmera. Mentre ens dirigíem al carrer, discoteca a través, tots ens miraven mossegant-se els llavis inferiors, imaginant-se el ventall de possibilitats que podien sorgir d’un encontre amb dos bessons. 

Al arribar al carrer em vaig quedar senyalant-lo amb un índex fixe, però trèmul, i ell es deixava contemplar amb aquell gest sensual, quasi arrogant, de qui sap que està sorprenent. 
No m’ho digues… Un fill bastard! De quan el pare va anar a la verema! vaig exclamar. 
Gelat… Molt gelat! va fer ell. 
Un bessó abandonat al néixer! 
Buf… Extremadament gelat! va dir rient i mirant cap a un altre costat. 
Una projecció esquizofrènica? vaig dir alçant una cella. 
Gelat. Ens ha vist tota la discoteca. 
Un… holograma? 
Tebi, tebi 
Un desdoblament astral? el meu rictus cada vegada era més retorçut. 
Calent. No exactament astral… 
Aleshores… vens d’una altra dimensió? 
Cremant! D’una altra dimensió temporal. 
Què? 
Si. Recordes aquella nit del 28 al 29 Març, que vas vindre a aquesta mateixa discoteca i vas entrar a la càmera obscura sobre la una de la nit? Doncs quan van tocar les dues van passar a ser les tres, i en aquell mateix moment vas eixir del meu cos i te’n vas anar, i jo em vaig quedar allí com si haguera acabat d’entrar. 
No m’ho puc creure! I des d’aleshores has estat vivint la meua vida una hora endarrerida? 
D'això rés: TÚ has estas vivint la meua vida una hora per davant! 
Què va! TÚ has sigut la meua versió canària tots aquests mesos. Ja hagueres pogut canviar alguna cosa! 
Eres un... o... sóc! Sóc un xovinista temporal! 
I perquè ara estàs ací? 
Veuràs, jo sabia que, hui que tornaven a canviar l’hora, alguna cosa passaria, no sabia què exactament, encara que estava completament atemorit davant la idea de que tot continuara igual, de que les teues segones dues passaren a ser la meua segona una, però sort que t’agrada aquest ambient, perquè pareix que aquesta càmera obscura té una espècie d’esquerda temporal, o magnètica (què se jo!) que m’ha permès esperar-te a les meues primeres dues el temps suficient per a que arribares a les teues segones dues i pogueres mirar-me, quedant-me així per a sempre en aquest plànol, encara que siga desdoblat. 
No entenc rés… 
Mira, t'ho torne a explicar... 

I xerrant xerrant, vam entrar a un basar 24h a comprar unes cerveses. Vam ser molt feliços i, al repertori habitual de les típiques malifetes de bessons substituir-nos als exàmens, intercanviar-nos les cites… en vam afegir una nova: l’onanisme en tercera persona.

1 comentari:

Irondile ha dit...

Yeee...moraleja: tocali al jandro de les 3 i pegat un tir si contesta el jandro de les 2. Molt en serio, el crani encara está tornant al puesto.