dissabte, 28 de febrer de 2009

Xica índigo

Quan tenies tan sols 7 anyets, havies de recolzar el cap mentre et dutxaves. Intentant concebre la totalitat de l’infinit, rebobinaves la expansió de l’univers i intentaves palpar la essència del no-rés anterior. Un "click" t’impedia continuar, mentre l’aigua corría en mirada perduda. Després et miraves a l’espill i intentaves atribuir un significat a la teua existència. A vegades no et reconeixies i et tocaves la cara apreciant el subtil mecanisme en el qual estaves atrapada. Mentre les teues companyes encara flipàven amb joguets de gènere, els adults es sentien ofesos pel teu llenguatge astral, el percebien pedant. Et van fer varies proves de la “teoria de ment” per a detectar autisme. No van donar resultat.

Després en plena pubertat, mentre les teues companyes es maquillàven a amagades, tu et tombaves al llit i, amb el pèl escampat pels llençols, et preguntaves si tots seríen com tu i ho ocultaven per algun motiu. De seguida la mirada atravessava el sostre i podies veure un fragment de cosmos exterior en la seua màxima esplendor. Un dia vas provar a alçar la mà i vas veure com alguns estels es movien. Vas alçar l’altra amb curiositat i vas comprovar que tots els planetes i totes les estrelles i totes les galàxies seguien els teus dits, s’acumulaven entre ells, gronxant-se per a formar una nova corrent orbital en la overtura còsmica que dirigies mentre ries a carcallades. Per als professors era Síndrome de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat.

Quan ja tenies dinou anys em vas tocar dient-me que anara corrents a ta casa. Em va obrir ta mare, vaig pujar a la teua habitació i et vaig trobar plorant cara a dos bolis bic que hi havia a la taula. Em vas dir que tenies unes ganes terribles de clavar-te’ls als ulls. Durant un moment em vaig imaginar l'estrany efecte que produiríen dos ulls movent-se amb un boli bic clavat a cada ull. Ens vam abraçar i ens vam besar i ens vam mirar fixament als ulls i et vaig dir que els tenies massa bonics per a destrossar-los així. Ens vam enamorar. Ens estimavem tant que, de vegades, fins i tot teniem por. Recorde aquell dia que anavem passejant pel carrer i em vas preguntar a cau d’orella si jo també els veia a tots sense pell. Per als psicòlegs era no sé quin tipus d’esquizofrènia.

Un dia, quan ja vivíem junts, vaig despertar i la teua mirada inert em va dir que ja no estaves allí, i de seguida vaig comprendre que havies tornat per fi al teu planeta, possiblement clavant el braç en la papada d’aquell onocròtal sideral de la doella de la fase REM que sempre nomenaves. Ningú va comprendre el meu somriure al soterrament.

Ara sols espere el dia que tornes a per mi.



divendres, 20 de febrer de 2009

Parpelles en punt estel

Quan el temps no està lligat a l’espai, sinó al so,
aquest està lligat als rostres.

Aleshores les retines són forats per on entra la imatge invertida
Les retines son forats
El teu rostre s’il·lumina com nimbe en projecció
Quasi ni es veu.
Hi ha tot un cel d’estiu dins teu.
Per les teues retines entre
Isc
Anèmones que se’m queden apegades a la cara per a sempre
surant al meu cel interior entre substàncies etèries de cresol de lava blava

Aleshores tanques els ulls i les parpelles exploten en punt estel
Un somriure infinit en loop
Un xicotet salt mortal

Aleshores tornes a obrir els ulls
i s’uneixen a la boca a través de terminacions sísmiques en diapasó
Un raig verd ix de la taca solar per a acariciar-me orelles i ventre
La unió dels ulls amb la boca provoca una falla volcànica al nas.

Aleshores el teu rostre es mou.
El teu rostre expressa.
Projecta
Fa entreveure
Com un espill trasllúcid de l’ànima
Els teus ulls tenen una mobilitat de 360º de circumferència orbital
Els globuls oculars roden frenèticament a les seues conques
com un camaleó amb epilèpsia
Els teus ulls no són bonics.
(....ho és la forma en la que les perpelles els acoten....)
La teua mirada dona la volta al món i em veu per darrere
Mires cap a dalt
(....m’encanten les venes que t’ixen....)
i ens veus per baix
pegant-li la volta a l’Univers.

Aleshores el teu cos entra en depresió i s’adorm
i la espiral va reduint la seua grandària,
ajudada per la vigília de l’aigua
fins a quedar latent,
lactant,
rajant,
surant a l’espai circumdant,
inacabada,
implosionant,
retroalimentant-se
deixant un halo de la teua essència al voltant del teu cos,
hivernant en un salva-pantalles d’alé.

Aleshores els teus ulls giren en fase REM
i les teues parpelles vibren en minúscul impuls ostinato cadencial.
No vull mirar-te per si despertes
El teu rostre mostra la serietat del trànsit inert,
però no com a fullaraca a càmera ràpida,
sinó com un batec pacient de temps d’espera al caminar.

Aleshores la parpella s’interposa entre la projecció i el món exterior
com una pantalla pergamí,
però no la limita.
Actúa de prisma cap a móns encara més vastos,
expandint-la en panavisió.

Aleshores el teu rostre llangueix
i qui el mira al matí assimila el misteri (ara mut) del qual està compost el temps.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Mi#: La lògia negra





Es trenquen els ossos com la fullaraca avui
i com cada dia torna l’olor del verí
Amb el cigar penjant llig els ingredients del sabó
Dins aquella fòrmula estic jo

Ja no vius com creies que anava a viure el llamp
Ara caus per les escales de la gran ciutat
I és quan creus que s’ha acabat que torna a començar
i tornes a veure el final

No serà com pensaves
No serà
No serà al final

I s’arremolina la tempesta al meu cap
Ja no hi ha ningú que escolte el soroll dels llamps
Mira com ens mira eixe gran contrabarrat
Prepara’t per al juí final

Ja no vius com creies que anava a viure el llamp
Ara caus per les escales de la gran ciutat
I és quan creus que s’ha acabat que torna a començar
I tornes a veure el final

No serà com pensaves
No serà
No serà al final

dijous, 12 de febrer de 2009

Mi# en Canals Ràdio

Els xics del programa "L'Altaveu", de Ràdio Canals, han emés "L'home del sac" en el seu quart programa.

Podeu escoltar-lo en el següent enllaç:

[AUDIO] Programa 4. 10/02/09

Han dit que sóc de La Costera i que sóc un grup, però... en fi, els ho perdonem...!

Sort amb el programa!

dimarts, 3 de febrer de 2009

Un xihuahua surant





Els xihuahues fan cara de flipar amb la seua existència
I si suren encara més
Perque suren suren a l’espai exterior com longue surant
Amb una pistola d’anells concèntrics i boleta d’ull de cranc
Microones esfèric
per a interceptar-lo

Perque sura sura a l’espai interior com Lynch
viatjant a la velocitat de la llum de gas
Ens quedem de mosquits morts
fent skate inert a la làmpara

Fuma fuma com surant surant al fum
Perxa perxa que no és símbol d’esquena
sinó d’afegiment a la confitura
(Espècia en perill d’explosió)

Xic amb ous vius al cràter
Consolador amb dalles desplegables d’aterratge

Catarata cefalo-caudal
solapa tot allò sensorial
Neurona-punk escarotada com gat elèctric
A ella els miuau-miaus oxirribonucleics

Escafandra catàstrofe
Pareix una plataforma de transportar caniques
a un espai tan reduït:
Ulls de gripau mort
(mirant cap a terra)
Llavis de besuc projectat
Horitzontals i transportables
Meseta de paranys circumscrits
i panxells d’estoy temblando por ti

Fuma fuma malmirós i peliagut
La seua pèrtiga errant l’aluda cap avant
Ell sap com dormir despert

A ell menysprea el sincer univalent
A ell l’homologuen els nervis
Per a ell els relleus quantitatius
Per a ell les canalitzacions
a foc amb les sabates
Sura sura el xihuahua queloni i exponent en la prehistòria
i amb les seues urpes jeroglifica l’emboscada
construïnt l’autosuficiència averiada de l’ànima
En la prehistoria s’incrusta lleig i àrid
com a les (o per les) planúries gassosses de Júpiter