dissabte, 27 de març de 2010

Maemeua es perverteix

Impressionant l’esperat últim capítol de Maemeua, que es va estrenar el passat dijous i en el qual vaig tindre l’honor de participar reencarnat en Tarantino – que diuen que m’assemble (?) - a les tertúlies de ca Fuster. Només uns mestres de la frikor com ells podien barrejar, en tan sols trenta minuts, a Spiderman, els Power Rangers, el Yellow Submarine, el Doctor Who, Final Fantasy, Bola de Drac i un llarg etcètera a un capítol políticament incorrecte dedicat al sexe, les drogues i la violència... Redéu, quina frikor… i quines rises!


dimecres, 24 de març de 2010

Vida i mort d'un micròfon USB

Aquest que veieu a la foto és el meu micròfon USB. Ell ha servit de connector entre totes les meues cançons i les vastes i insondables planúries cibernètiques on les vomitava. La següent és la història del seu cicle vital.

Pareix mentida que ja faça més d'un any i mig (D'això rés, pareix que hagen passat almenys 10 anys!) des d’aquell tranquil matí que em trobava fent-me una cervesa a la terrassa que hi ha enfront de la biblioteca municipal de València, el bar on estudiava el meu segon any en la diplomatura d'Intent de Magisteri, regentat per una iaia alemanya que si no tenia clientela i veia que et trobaves sol a la taula sempre seia amb tu a parlar de lo que fóra. Jo al principi sempre pensava “Què pesà la huela esta” perquè volia estar sol, però al final acabava divertint-me i fins i tot interessant-me la seua conversa. Aquell dia hi havia massa feina, així que em vaig quedar sol amb la cervesa. Tenia cinquanta euros a la butxaca perquè havia acabat de cobrar una feina, però em vaig prometre no gastar-me’ls tots. Algun CD, algun llibre i ja està. Però el cas és que em vaig ficar a pensar en les cançons que estava tocant últimament. Feia molt de temps que no agafava la guitarra, però últimament estaven eixint-ne algunes, així que em vaig dir: “Perquè no? Compraré un micròfon i les gravaré per a penjar-les al bloc. Total, els visitants ja estan curats d’espant… Allà escric el que em dóna la gana, no els importarà que m’arranque ara amb unes cançonetes” Així que vaig anar a la FNAC i vaig demanar "un micròfon per a gravar unes cosetes en casa, senzillet". I el tòfol del depenent em va traure una caixa de tres quilòmetres que valia cent cinquanta euros… “D'acord, oblidem-nos de lo de gravar cosetes… Vull un micro de xat… Un d’eixos típics d’ordinador… Tampoc rés exagerat…” “Ah, val…” i em va treure un amb auriculars en plan teleoperadora. “No… No, no… Mire… El que jo busque és un d'eixos micròfons de taula, un d’aquells que tenien forma semi-fàl·lica, sap?” “Hum… Crec que me’n queda algun” I allí estava, oblidat al fons d’un calaix, desfasat i passat de moda. 20 euros em va costar.

Tornant en el tren a casa vaig veure a Dani, una d’aquelles personetes humanes amb les quals pots esplaiar-te obertament a una conversa sense límits i sense por a trobar-te amb una ganyota retorçuda com a única resposta, un autèntic aventurer de les rames de Matusalem. Li vaig ensenyar el micròfon i li vaig dir que gravaria algunes cançonetes per a penjar-les al blog, i titularia el projecte com a “Mi Sostingut”, una nota que em va cridar l'atenció en una divagació recent sobre si la vanitat era inherent al procés creatiu, a banda de que, al mateix temps, representava també el nivell d’abstracció que aconseguia exercir en mi la música. Aquesta divagació va ser eliminada de la entrevista per a TV3 quan vaig anar a la moguda aquella del Sona9, perquè amb la xufa que duia em vaig armar un cacau mental descomunal intentant explicar-ho. Des d’aleshores he optat sempre per l’explicació, més senzilla i directa, que fa el camarada Fa Bemoll: “És que és una nota molt rara”, i tots contents.

Una vegada vaig gravar les cançons que tenia pensades, no podia parar de gravar. Pim pam, una darrere una altra, i més, i més. Va arribar a ser fins i tot una opció preferible a la masturbació, cada cançó era com una descàrrega sexual. I clar, al final vaig acabar adonant-me que aquesta dèria obsessiva acabaria passant factura en alguns dels elements que intervenien en el procés. I no va ser la veu, ni l’ordinador, ni la guitarra, ni el programa de gravació, ni la connexió a Internet, va ser el nostre benvolgut micròfon USB.

El micròfon USB vivia a la gàbia del canari que es va morir l’any passat, ja que allà tenia menjar, aigua, un mirall… Estava molt més còmode que a la taula de l’ordinador, així que només el treia per a gravar les cançons.

L’altre dia, després de gravar la cançó “Tripulant de l’expel·lició Endurance” el vaig tornar a ficar a la gàbia, però com que anava un poc picadet de calimotxo fet amb Atalaya del Marqués, em vaig deixar la porta oberta, i el maleït micròfon, en compte de cantar alegrement aquella cançó: "Libre de no ser libre", va decidir escapar-se.



Quina va ser la meua sorpresa, quan vaig anar a replenar-me el porró, al veure el micròfon USB a la barana de la terrassa, guaitant cap a l’abisme del corral.


“NOOOOOOOOO!” – vaig cridar com a les pel·lícules, i vaig pujar corrents a salvar-lo.

Però quan vaig arribar dalt ja se n’havia entrat en la cuina i s’havia tancat al microones, començant a cremar-se viu… El vaig treure d’allí immediatament, tenia gran part del seu cos ple de cremades de tercer grau, que afectaven fins i tot els seus circuits interns...





- NOOOO!! Però què fas!!
- Tio, m’has emprat per a gravar més de...
- No! No m'ho digues! - vaig dir ficant-me una mà al front en un gest d'autèntic pathos.
- ...més de 50 cançons, Mi Sostingut... Perquè no fas com els cantants normals i tries només les cançons bones per a gravar-les?
- Però, no ho entens, micròfon USB? - li vaig dir agitant les mans - Sóc cantautor! He d'exhibir-ho TOT!
- No serà amb mi, doncs… - i es va produir un silenci incòmode mentre cadascú de nosaltres mirava cap a una direcció diferent. De sobte, el micròfon USB va tornar a parlar: - No hi ha temps per al penediment, Mi Sostingut… Aquestes cremades fan de cada segon de la meua vida un infern agonitzant… Has d'agafar un martell i destrossar-me...

I amb llàgrimes rodolant pels pòmuls vaig començar a donar-li martellades.

DESCANSA EN PAU
MICRO USB

No tindré més remei que comprar-me’n un altre amb més aguant psicològic, a vore fins quan dura...







LAGARTIJA NICK: No somos máquinas

Gràcies a
Àlex Irondile per ajudar-me amb les fotos i la idea.

diumenge, 21 de març de 2010

La música en valencià es reivindica a Canals, ja que el Col·lectiu de la Coordinadora d'Escoles en Valencià de La Costera, amb la col·laboració de l'Escarot, l'Assemblea de Joves de La Costera i del Centre Social 'La Lloca' de Canals, han encetat una campanya per a la realització d'un gran concert de música en valencià el proper 17 d'abril al mateix poble de Canals.

Mentre ja s'ha confirmat la data i el lloc (Poliesportiu Municipal de Canals) de la realització d'aquest concert, van confirmant-se els grups que actuaran, com Skalingrad, Auxili i el puntxadiscos Aiko. Es reserva per als pròxims dies la revelació del grup que serà el cap de cartell de la nit. Cada vegada es coneixen més detalls d'una nit esperada per molts joves, i no tan joves de la comarca. A més, el mateix dia per la vesprada hi haurà concerts acústics, també a Canals, on lluirà la figura del cantaor de Xàtiva Pep Gimeno "Botifarra". Tot un luxe.

Per tal de promocionar la iniciativa d'Escola Valenciana, per recaptar fons i per seguir promocionant la música en valencià, s'ha programat per al proper dissabte 27 de març una presentació del projecte, que anirà seguida d'un sopar i de les actuacions del cantautor satíric i humorístic Toni de l'Hostal i el cantant surrealístic (sic!) riberenc Mi Sostingut. El preu del sopar i el concert és de 6€ (el menú es podrà consultar al blog de la iniciativa lagiraalacostera.blogspot.com) i del concert només 3€. La reserva d'entrades s'ha de realitzar quant abans millor al correu csalalloca@hotmail.com

Trobat a Ara Multimèdia

dissabte, 20 de març de 2010

Aglaophotis

“…i observant les seues notes, Àbacus va llegir: Tan sols hi ha dues plantes, el thalagssigle i l’aglaophotis, que brillen en l’obscuritat. Són flors durant el dia i estels durant la nit.” – Víctor Hugo: “L’home que riu”

Feia molt de temps que no experimentava amb l’aglaophotis. Mentre caminava pel carrer vaig començar a fixar-me en la gent i les finestres de bars, comerços i cases: La paràbola experimentada del dau d’una iaia que jugava al parxís, una planta carnívora essent devorada a un restaurant vegetarià, panotxes de dacsa surant i rodant – "go with the flow", em rumiava l’aglaophotis. Vaig recordar quan era un púber i me la fumava assegut a aquells esgraons que no eren ni per a pujar ni per a baixar. Vaig veure un policia amb un secret. Em va sonar la cara d’un home que passava, i de seguida vaig recordar que es tractava de l'home que ens canviava les bombetes en aquell alberg oníric. També vaig veure una ameba proxeneta a la ferreteria, un vegà melòman a una tenda d’animals, una zíngara tirada al terra del parc donant-li el pit al seu fill mentre un argentí tocava l’acordió i un pidolaire amb barret mirava el cel com preparat per a la consagració. Tan sols li faltava alçar el braç.

Per fi vam arribar a l'apartament. Me’n vaig anar directe al llit i em vaig posar música.

Els auriculars es van convertir en llegums i van fer brollar les seues fines arrels, travessant el timpà i estenent-se per tot el cervell, i després per tot l’organisme en metàstasi, i el meu cap va esclatar en una supernova vegetal. El llit es va convertir en un giroscopi ralentit, donant voltes de 360º en totes les direccions.

Després d’una llarga estona sospés en l’aire, em vaig trobar sol a una platja deserta. La mar era una bassa d’oli. L'encefalograma, l'horitzó. Vaig anar endinsant-me a poc a poc en l’aigua freda. Quan estava al bell mig del no-rés vaig notar unes corrents estranyes. Sota els meus peus, que aletejaven en l’aigua, vaig poder veure com a les profunditats va començar a acumular-se la merda com atreta per un imant, en una bola que anava fent-se cada vegada més i més gran. A poc a poc la bola va anar eixint a la superfície com si fóra la xarxa d’un vaixell pesquer o una macabra bola de discoteca. Raspes de peix, escultures de quitrà, bosses de plàstic, pèls i arracades, meduses mortes, ulleres de bus, residus tòxics, la calavera d’un xiquet triturat per l’hèlix del iot d’un nou-ric... Tot embolcallat com una col amb algues mortes. A mesura que anava eixint i elevant-se en l’aire seguía acumulant més i més runa, que eixía disparada des del fons de l'aigua, fins que va acabar abastant dimensions gegantines.

Amb l’aglaophotis mai acabe d’expel·lir els dimonis interns (amb aquesta fi l'empraven antics bruixots ficticis), però els separa de mi mateix en una dissociació oxigenant. Els fa visibles i indefensos, com insectes a un insectari, travessats per una agulla, com paraules a la pantalla d’un ordinador (aquest macabre mirall...). Els converteix en un astre de merda, i aleshores puc gaudir d’un agradable bany nocturn a unes aigües cristal·lines i oníriques, plenes d’una flora i fauna marítimes ben alegres i acolorides, netes.

Vaig dessijar que no es tornaren a acoblar, que es quedaren allà surant per a sempre, encara que em taparen el sol.


LOS PLANETAS "Los poetas"

diumenge, 14 de març de 2010

El comissari de les clavegueres

Per a alguns William S. Burroughs (sí, definitivament estic un poc obsessionat amb aquest home) va ser un autèntic geni subversiu, per a altres un drogata mig esquizofrènic i per a altres les dues coses a la vegada, però el que ningú pot negar és l'enorme influència que va exercir i continúa exercint sobre tot tipus de cultures i subcultures.

Al trobar per fi, després d’una llarga recerca, l’únic document audiovisual sobre l’autor (a banda de la magnífica película de David Cronenberg “Naked Lunch”) subtitulat (d'aquella manera) al castellà que hi ha per la xarxa, he pogut veure i escoltar a aquest home per primera vegada a la pantalla del meu ordinador. Són fragments d’entrevistes i lectures públiques que resulten tan enriquidores i impactants com mamprendre un dels seus llibres. He recopilat les que m'han semblat les millors perles (Si vols veure-ho sencer pots descarrega-ho ací, encara que la forma de descàrrega és un tant incòmoda…)

Amb tots vostès, William S. Burroughs, el comissari de les clavegueres.



divendres, 12 de març de 2010

El xiquet de la llima

Tots els textos són de William S. Burroughs - Traducció lliure de "El niño del limón" (El exterminador)
_______________________________

- Aleshores el saxofonista veu al xic aquell en la primera fila xuclant una llima i… ARRGURGLUUBERRK, (imitació de nota àgria al saxo).
- ¿Vols dir? – va terciar Audrey.
- Clar. Amb veure a algú xuclant una llima ja sobra…

(…) Està en una sala de festa de Saint Louis Est. L’orquestra toca “Ain’t She Sweet” amb vocalista femenina i resulta terrible. Audrey es tapa les oïdes.



De sobte el Xiquet de la Llima apareix plantat davant de l’orquestra. La seua cara és del color de la palla esguitada de pigues ataronjades els seus cabells rojos enlluernants.

“Ain’t She Sweet
See her coming down the street…”


Escolta i els seus llavis es van separant de les seues dents. (…) Es fica mitja llima en la boca i la xucla donant-li voltes i gloc-glojant a través de la llima des del fons de la gola.

“AIN’T SHE SWEET…”

Un crescendo de notes cridaneres de saxos i trompetes. La vocalista està allí de peu amb saliva penjant-li del mentó com una vaca amb aftosa. Acudeixen cambrers i guardaespatlles. (…) El Xiquet de la Llima continua demolint marxes, himnes nacionals, tenors irlandesos, trèmuls vaquers i atrocitats individuals com ara “Trees” ó “Danny Deever”.



En un mitin de Wallace va treure la llima en ple himne nacional. Allí està just davant de l’orquestra amb un abric de ós rentador fins als turmells amb una pancarta de LA JOVENTUT AMB WALLACE.

“OH, DIEU, NO…”

Es clava una mortífera llima en la boca i la xupleja…

“VEIEEEEEEEU”

L’orquestra es desintegra en àcides dissonàncies i xauxinejos patètics del metall. Aleshores es gira cap al públic que canta i farceix de la seua llima les boques que berregen. Escopina la llima es lleva l’abric d’ós rentador i es queda allí nu amb la cosa erecta.

(…) Quan el Xiquet t’adjudica la seua llima la teua carrera en la música s’ha acabat. L’hora del retir. T’escopina en el terra mitja llima mentre et somriu amb totes les seues dents i s’esmuny en un cèl llunyà.



Vine i meneja-te-la... en 1929
el xiquet d'aleshores ho va fer bé
olor a borumballa, obscuritat florida
un gos negre baixa els esgraons
l'exèrcit canadenc
el vent xuclant-se l'arc de Sant Martí
la mort de totes les closques
culs i aigüerades... les lliteres estaven buides
als boscos de les alzines... què fred és el cèl de la nit
a l'avió em vaig adonar de tot el què havia passat
una calavera amb el teu nom

dient alguna cosa amb els llavis enclavillats
de peu davant la gran finestra aquesta...
una habitació embruixada pel cafè gelat.. la gent en estiu
va a ciutats xicotetes d'aquestes una postal fantasma la cara d'un xic jove

un insecte vestit de groc abatut sobre el port
olor a pixum sobre el rovell
ja està ací Johnny el nevat amb la cara desfigurada
segur que necessita neu
aquella neu secreta i callada

Vine i meneja-te-la... en 1929
olor a estiu podrit en la distància rància
el xiquet d'aleshores, la veritat és que va fer molt poquet
llavis enclavillats es xuclen l'orina
pastís de caramel
habitació empaperada amb escenes navals
i clòtxines al vapor en una habitació buida
se t'apareix el xiquet de la llima
amb un pijama decorat amb escenes navals
en una habitació buida se t'apareix el xiquet de la llima.

diumenge, 7 de març de 2010

ANARTISME

Açò podria considerar-se una recopilació de les cançons que s’han penjat en els últims mesos, a partir del corral dels bous borratxos. Han sigut recopilades per a que podeu descarregar-les i també per a que no patisquen la condició efímera d’un post que va perdent-se en l’oblit cibernètic d’un blog. Ho he titulat “Anartisme”, un concepte oblidat que potser puga definir tot açò (T’imagines?).

Descarregar

1. La resurrecció de Llàtzer
2. Transfiguració onfalítica equinoccial
3. Els expulsats (poema de Marc Granell)
4. La revenja dels callats
5. El lletraferit (Homenatge a William S. Burroughs)
6. El xiquet que en el clar de lluna eixia a donar de menjar a les rates (Homenatge a Georg Trakl, amb Fa Bemoll als cors i Irondile al baix)
7. Olla fugaç
8. Juventud divino tesoro
9. Nadala per a la resolució diplomàtica dels conflictes (Versió del “Sonidos” dels Surfin’ Bichos)
10. Balada del cantautor mort

MANIFEST ANARTISTA
per Lalo López, cantant de Chocadelia Internacional (Resum)

L’anartisme és una aproximació de l’art a la teoria anarquista de principis del segle XX, una translació dels valors àcrates al terreny artístic - en aquest cas, musical -. Ha estat aplicat al llarg de la història a múltiples creacions artístiques. Les més representatives: Les pintures, escultures i fotografies del dadaista Marcel Duchamp o, un poc més aprop, els films experimentals i la poesia tècnica del cineasta, fotògraf, inventor i filòsof granadí José val del Omar.

El mercat cultural està controlat majoritàriament per les multinacionals de l’entreteniment, que controlen l’arribada de producció artística al públic i basen els seus criteris de sel·lecció en la rentabilitat econòmica del producte. Integrat està també l’anomenat mercat “alternatiu”, que produeix els seus propis principis per tal d’arribar a un mercat més específic, però no per això menys rentable.

Amb l’anartisme es reivindica una democràcia cultural autèntica per a tots els sectors que participen de l’activitat artística. No pot haver-hi ningú primant sobre ningú en l’art: qualsevol pot fer allò que li abellisca i tenir dret de poder difondre-ho en igualtat de condicions: Des de la cançó més descaradament comercial construïda amb midi i veus afinades digitalment fins a l’experiment sonor més violent, agressiu i sense sentit aparent, passant per cançons que parlen de política – siga quina siga -, de sexe explícit, balades romàntiques estereotipades… Però mai ha d’haver-hi espai per al dirigisme, per a la planificació dels gustos de l’audiència, per a l’aniquilació del criteri personal.

No som lliures fins que no s’ens permet tenir els elements per a ser-ho a la nostra disposició. Ningú deu decidir per nosaltres què és allò que volem escoltar, i en eixe sentit Internet permet democratitzar les fonts de recepció musical. Evidentment, aquesta línia de pensament emana una crítica destructiva devers conceptes com ara l’èxit, la fama o ser una estrella. Ningú connectat a les teues oïdes a la força les vintiquatre hores del dia pot parlar de triomf artístic i no esperar que ens rigam en la seua cara. I això també va per tú i per mi. Ningú és superior ni millor que cap altre/a. Tots aportem. No competim, sinó que ens expressem: Tots sóm estrelles.

L’anti-estatisme és un fet configuratiu de l’anarquisme, així com l’afirmació implícita de què el treball no és allò que defineix a la persona dins l’entramat social. Treballes perquè vols i perquè et realitzes en el teu treball. Per una altra banda, la comunitat deu assegurar el lliure accés a la cultura i la gratuïcitat de l’oci.

El creador es deu a la seua imaginació i ha de poder expressar-se lliurement, tinga o no tinga estudis. No hi ha camins preestablerts per a arribar a fer música, cine o literatura, tan sols instruments a l’abast de tothom per a avançar en una o una altra direcció. L’expressió és ilimitada, la imaginació infinita: Fes allò que t’abellisca, i que no et moga l’ambició sinó la realització personal. Fes-ho per a connectar amb la teua gent, per a establir fluxos comunicatius que permeten un enriquiment recíproc.

Potser vivim immersos en la nostra pròpia utopia, però la preferim a la progressiva distopia que suposa el sistema hegemònic. No ens adaptarem, no pactarem una reducció de les nostres espectatives per a seguir endavant, no prostituïrem la nostra imaginació. Potser no siguem lliures, però tenim l’opció de ser anartistes i lluitar per tenir el nostre propi i reivindicable espai.