Francesc només tenia nou anys. Una dia, a les sis de la vesprada, es disposava com sempre a jugar en les afores del poble després d’haver consumit la ració diària de llepolies. Anava a jugar sol, a un descampat, i allí deixava volar la seva imaginació, un tant inquiet, perquè sabia que sa mare no el deixava anar a jugar tan lluny de casa ni acostar-se tant a la carretera. Aquella vesprada es va preguntar per què sa mare l’advertia tant i, entre valent i curiós, es va arrimar a l’asfalt a comprovar que no passava res. Va caminar uns metres en direcció contrària al poble, i va divisar a uns quants metres un objecte voluminós a la vora. Es va acostar.
«Nano?
» Feia tres setmanes que el gosset de Francesc no apareixia per casa. Allí estava, desbocat, trepanat, violentament atropellat. Nano va ser un gosset encantador, no molt gran, de raça mestissa. Un rastre de sang resseca d’uns dos metres deixava constància de la brutalitat de l’accident. La llengua sobreeixia un pam de la seua boca. Francesc es va acostar amb molta cura. L’estat de Nano li recordava a les estores de tigre que havia vist alguna vegada als dibuixos animats. Una estora amb cap i potes, però amb els budells per fora. Es va fixar en els bancals continus a la carretera i va localitzar la pilota que Nano sempre treia a passejar. La va agafar, es va apropar al cadàver caní, i la va llençar una altra vegada cap on l’havia trobat. Davant la passivitat del cadàver, Francesc va recuperar la pilota amb els muscles arrupits i li la va posar a la boca, entre tots aquells ullals desfigurats que sobreeixien. Va tenir que desencaixar un poc la mandíbula, que romania rígida, i també apartar la llengua, freda i pesada, amb tacte rugós d'aspart. Amb la mà va espantar les mosques que s’alimentaven de la substància orgànica dels seus ulls. Francesc volia jugar amb ell, així que, amb les mans, va agafar les seves potes davanteres, seques i rígides com rames d’arbre caducifoli. Va elevar al gos en alt, però en arribar a l’altura de la cintura, es va adonar que la meitat darrera del gos va decidir quedar-se a la carretera. Aquella meitat de Nano li recordava a quan despegava un adhesiu de l’àlbum de jugadors de futbol que havia estat pegat molt de temps, i mig adhesiu es quedava a l’àlbum. Quan en lloc de despegar l’adhesiu, l’esgarrava. Francesc havia esgarrat a Nano de la carretera i s’havia impregnat d’una substància entre groguenca i verdosa, molt espessa i extremadament olorosa.
«Espera’t ací, Nano, vaig a tornar-te a casa.
» Francesc va anar a casa i va agafar amb il·lusió la corretja del típic caixó on es deixen les coses amb dubtes de tornar a ser utilitzades. Quan va tornar junt al cadàver, les mosques havien tornat per a berenar-se els ulls del gos. Francesc va besar el crani inert de Nano.
«Puagh, estàs molt brut, eh? La primera cosa que farem serà dutxar-te.
» Amb un somriure, Francesc va lligar la corretja al coll de Nano i se’n va anar cap a casa, arrossegant per tot el poble la meitat superior d’aquell cadàver de gos que desprenia una pudor insuportable.
Un jardí vell era et besaré:
