divendres, 30 de maig de 2008

La puta flor

Un jardí vell era et besaré
Dones cordes a la selva i la paret del cel.
Moments clau a les llambordes.
Tacons que reboten
Moments que s’allunyen.
Cocodrils amb ales
que es mengen la poma de l'estèrnum.
Mirades afilades
que travessen amb força.
Que assassinen amb força.
Maten amb força.
Llepen l’ànima.
Qui m’ha arrencat els ulls
i m’ha posat aquests
amb els que no puc veure
el nou món que em rodeja?
Mira… aquestes són les meues terres.
Una plana de soledat
que he estat llaurant meticulosament
durant aquests últims anys,
per a tu.

Una flor nova és t’estic besant.
S’obri i es tanca,
sempre al capvespre
i mostra els seus tentacles succionadors.
Una flor bona
que sua tinta vermella
si et punxes al agafar-la.
Al agafar-la per a olorar-la.
Els que vivien al meu nas
tornen a viure en tu.
Però no preguntes res…

Una planta podrida serà et vaig besar.
El teu test partit.
I la terra es queda estampada
com terra estampada.
Com merda que agafe amb les dues mans
i em menje a mossos,
vomitant-me damunt
i masturbant-me després.

No sé com les aconsegueixes,
Les metaformes
La pura metàstasi d’Octubre gris.

Ací, agafats de la mà, tan sols som el record immediat d’un futur instantani que es converteix de seguida en un passat venidor i ens condueix a l’abisme de l’existència, qüestionada a un pot de formol amb truites plenes d’anys i ulls rebolicats.

dissabte, 24 de maig de 2008

Poema per a recitar-li a una bombeta.

Aquest poema cal recitar-lo amb una bombeta a la mà. Rollo Hamlet. Amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Mirant a la bombeta fixament als ulls. Aquesta presentació també s’ha de recitar amb veu pausada i reposada. Calmadament i tranquil·la. Aquesta frase també. Recitar amb una bombeta a la mà pot tenir un contingut semàntic (Els poemes necessiten un focus de projecció. Focus-llum-inspiració. Ja sabeu com és això de l’art. (¿)) Però sobretot és per qüestió estètica.

La bombeta ha de ser més o menys així:


I el poema diu així:

Vull ser l’home que naix vell i mor en el ventre de sa mare,
oh, cresol incandescent.
Vull ser l’home que naix borratxo i mor bevent del teu pit,
oh, dispositiu que produeix llum mitjançant l'escalfament per efecte Joule d'un filament metàl·lic, fins a posar-lo al roig blanc mitjançant el pas de corrent elèctrica.

Vull ser l’home que naix mort
i viu amb l’astronauta que neda al teu interior.
oh, tu que transformes el 90% de la electricitat en calor.
Vull ser l’home que parla sòl.
Emissor, receptor, missatge i canal.
Tot,
tot dins.

L’home fàrmac.
Amitriptilina.
Amoxapina.
L’home psicoestímul.
Protriptilina.
Trimipramina.
Vull ser l’home del Segle XXI.

Necessite que algú em diga que sóc capaç d’esperar al Segle XXI.
No cal que sigues tu,
perquè tu també necessites algú que et diga que eres capaç d’esperar al Segle XXI.
I no cal que siga jo.

El següent fragment s’ha de recitar cantant lleument, entre sinistrament i absurda, separant les síl·labes i minvant el ritme progressivament:

Vull- ser- l’ho- me- que_et -vi- gi- la- des- de- la- can- ti- na- amb- la- se- ua- ga- var- di- na- i- el- seu- ba- rret- de- la- pa- ta- gò- nia- ar- gen- ti- na.

Vull ser l’avorriment i el silenci.
Vull ser la maneta del rellotge.
Però sobretot,
sobre totes les coses
i sempre.

Vull

ser

dos.

Finalment, has de besar la bombeta i/o trencar-la amb un martell. Si optes per trencar-la amb un martell t’aconsello cobrir-la abans amb un paper de periòdic.

dijous, 22 de maig de 2008

Coses que no caben a un SMS

Coses que no caben a un SMS‏
De: Manel (capitamosca@hotmail.com)
Enviado: jueves, 22 de mayo de 2008 02:58:10 p.m.
Para: nuria_1989@hotmail.com

Hola.

Sé com estaràs ara. I ho senc…

Però… Recordes que vas ser tu la que em vas demanar que et presentara als meus pares? Vas ser tu la que volies entrar a ma casa, tot i que a mi em semblava una pèssima convenció que, com totes, comença a podrir els pilars d’una relació...

T’havia parlat dels meus pares abans… Són bastant conservadors i estranys. Les meves manies i depressions són fruit de la seua educació. Una educació basada en la sobreprotecció i l’aïllament combinats amb els valors tradicionals del càstig i la recompensa.

Per a ells encara sóc un nen. Un maleït pollet que encara no ha eixit de l’ou. Fotre, no et dic que no...

Tan sols he sigut una eina amb la que han intentat rectificar tots els errors que han comès al llarg de les seves vides. Clar, els ha eixit el tir per la culata, i ara senten el deure d’ajudar-me, de protegir-me del món exterior, que veuen com una amenaça.

El dinar va ser prou estrany, però tampoc va ser per a tant… Val, van començar a fer-te preguntes estranyes i rebuscades… (Jo ja començava a olorar que estaves incomoda, pel teu mig somriure trencat i les mirades que em feies de reüll), però tan sols volien saber si podien confiar en tu…

Val, reconec també que quan mon pare es va traure la seva enorme i arrugada polla i et va alçar la falda mentre els meus germans et retenien fortament sobre la taula, ja se’n van passar de la ratlla. Jo seguia al meu seient. Continuava menjant… Què volies que fera? Al cap i a la fi aquell ritual no m’incumbia per a res... Em vas posar perdut de caldo de puxero, colpejant el plat amb la mà en limitats però violents cops… i fent aquell soroll amb els coberts… Mare de Déu…!

Mon pare tan sols estava exercint lliurement el seu particular dret de cuixa. I ma mare… si, es va posar a atiar-te amb el flagell… Tu ja saps com són les sogres… Tot i això... no sé… tampoc ho veig tan exagerat… tan sols pretenia… que et guanyares seva confiança. Rés més… Jo no sabia que estaves sofrint tant. Res més lluny de la realitat, jo creia que estaves gaudint...

Quan te’n vas anar plorant i arrossegant-te per terra vaig poder advertir que no et va acabar d'agradar la meva família.

Si tastares els guisos que fa ma mare…!
Per cert, al meu pare no li vas caure mal del tot…

La família vol disculpar-se convidant-te a dinar aquest Diumenge.
Hi ha paella.
Espere que ens perdones.

T’estime…
__________________________________________________________

Express yourself instantly with MSN Messenger! MSN Messenger

dimarts, 20 de maig de 2008

Teletext





Crisi de transició del PAL al NTSC, perquè els quadres de la imatge en moviment no s’adapten a la coordinació transmissora de la realitat. Tant verticalment com horitzontal.

Corre i gira el cantó. Truca a la porta i sintonitza l’apreciació concreta del canvi. Un anunci en blanc i negre amb una noia vintage que somriu amb un pot de tomaca a la mà i ens diu: “Tome las riendas de su vida. Crea usted en la libertad”. I Després dibuixos animats.

Déu en directe transmet el missatge de l’apocalipsi acaronant-se el clítoris. No troba la seua càmera. És la del punt vermell. Ix més gros. Podéis ir en paz

Òptica zoom de pluja ascendent. Pantalla autista no tàctil.

Quan tenia vuit anys va descobrir el Sistema Tricromàtic Seqüencial de Camps fent dibuixos amb un pal sobre el fang. Hi havien tres terres, tres fangs, tres colors. La fusió dels tres colors i la projecció del resultant central és la x que faltava a l’equació.

El següent pas va ser la transmissió simultània de les imatges de cada color amb l’anomenat TRINOSCOPI. El trinoscopi ocupava tres vegades més espectre radio-elèctric que les emissions monocromàtiques i, damunt, era incompatible amb elles a la vegada que molt costós.

En la recerca de la compatibilitat naix el concepte de lluminància i de crominància. La lluminància du la informació de l’enlluernament, la llum, la imatge i tot allò que correspon al blanc i negre, mentre que la crominància du la informació del color.

Les cames de la presentadora del telediari.

Carta de ajuste.


M’han donat uns auriculars enormes.

Millor que res. Fins ara era el que portava el cafè.

Toni i Paco (7)

dilluns, 19 de maig de 2008

Somriu a la càmera, Gabriel Ferrater!!



Entrevista publicada el 22/02/03 a El Pais, en la que Javier Rodríguez Marcos entrevista a Justo Navarro sobre la seva novel·la "F" que versa sobre el suïcidi de Gabriel Ferrater. (L’entrevista original la podeu trobar ací)

Perquè va voler escriure un llibre sobre Ferrater?

Existeix d’entrada un element fabulós – la seva promesa de matar-se abans dels cinquanta anys – que desencadena una història. Un espera el desenllaç des del principi. A més, per a escriure es necessita un enamorament, i jo el tinc amb Ferrater.

Perquè creu que ha sigut personatge de tantes novel·les: de Félix de Azúa, de Masoliver Ródenas…?

I de poemes (de Gil de Biedma, José María Valverde…) Ferrater calcula la seva mort, com si fóra Déu, i aquest element de divinització és fonamental, encara que no seria suficient si el personatge no hagués fet abans mèrits com a ésser mític. Té trets de personatges que, com ara Sócrates, viuen al carrer, o com altres que divideixen la seua vida entre la privada i la pública. Tot acaba amb la seua mort profetitzada. Els mites en el fons són figures que elegim per a pensar la nostra pròpia vida.

Sense suïcidi no hi ha mite?

Jo em pregunte si els que van escoltar a Ferrater dir que anava a matar-se, el recorden perquè efectivament es va matar o si en el cas de que no hagués acomplert la seua promesa s’en recordarien. De fet, jo no sé si ell mateix se’n recordava del que havia promès. El més interessant de la seua promesa és que ens permet arrodonir el mite. Ens permet racionalitzar la mort, entendre que la vida té una espècie de sentit. Nosaltres l’emprem com a consol per a pensar que la vida i la mort poden ser una cosa mesurada, domesticable, una cosa que podem decidir nosaltres.

El Ferrater de la seva novel·la sembla més alegre que el de la llegenda.

Ferrater era d’una cordialitat enorme, tal vegada perquè no es trobava feliç amb si mateix. L’imagine com algú que està celebrant sempre una festa d’acomiadament amb els amics. Cada acte és una anticipació de l’acomiadament i, al mateix temps, el seu ajornament. Em recorda a un nen que no es vol adormir perquè no vol separar-se del món. Jo crec que tenía aquest síndrome del nen que no vol anar-se’n al llit. Ferrater sabia que per a prolongar la festa havia d’alimentar la màquina de la alegria, inventar alguna cosa que entretingués els demés. De fet, vaig pensar titular la novel·la "El seductor". Ja ho va dir Gil de Biedma, que els seus poemes eren reclams per a que la festa continués...

Què va aportar com a escriptor?

Ferrater és algú amb una obra de milers i milers de pàgines – entre informes de lectura i textos d’enciclopèdies; encara que sols tres llibres de poesia – i que, no obstant això, no es sent escriptor, sinó un personatge d’una indústria editorial absurda, mal pagat i maltractat com a lector i traductor. Va ser sempre clarivident, com quan va dir allò de què un poema devia tenir la mateixa claredat que una carta comercial. Deia: “Deu tenir més claredat, però, com a mínim, la mateixa.”

Està d’acord?

Sobretot amb la segona part: que tinga la mateixa claredat. La seua idea d’escriptura era absolutament pràctica. Comença a escriure poemes perquè es sent abandonat per una núvia que ni va arribar a ser-ho. Segons ell, un escriu per a agradar o per a fotre. Aquesta idea sentimental pràctica de la literatura m’agrada.

Estava dins la literatura però al marge. També ideològicament?

En una carta a un periòdic alemany, davant un reportatge que elogiava les reformes dels anys seixanta, Ferrater descriu el franquisme, no sols com a un règim polític pervers, sinó com a un règim de vida totalment pervers. No obstant això, per als d’esquerres semblava de dretes i per als de dretes, d’esquerres. Deia que les ideologies són unes ulleres que impedeixen veure amb claredat, una caixa tancada en la que es tanquen els fets, deformant-los. La literatura seria tot el contrari: Tracta de veure amb claredat on les ideologies veuen les coses ja fetes. Escriure és tirar un àcid corrosiu sobre les idees que quadriculen la realitat. Ferrater podia ser una persona incòmoda, però sempre va estar compromès amb una idea de racionalitat, i l’Espanya del franquisme li semblava poc raonable.

En la novel·la diu vos que l’escriptor està sempre intimidat.

Intimidat no sols pel què diu, sinó també pel que no diu. El que ha dit tractaria de canviar-ho, i tractaria d’afegir sempre alguna cosa més. Per a escriure es necessita valentia, i crec que Ferrater va ser una persona valenta.

El suïcidi és un acte de valentia?

El seu suïcidi és un gest d’acabament, com la majoria de suïcidis. Des de fora, la seva vida pot tenir un caràcter mític. Des de dins, respon a un esgotament físic i moral, a un no poder més. A vegades pense que si no s'hagués matat s’hauria mort.

Al final estava alcoholitzat...

És molt simptomàtic el títol que Ferrater va posar a la recopilació dels seus poemes: Les dones i els dies. La meva novel·la és una novel·la d’amor, i junt a aquesta forma de detenir el temps que és l’amor hi ha un element químic controlador del temps: l’alcohol. Les dones i els dies, les dones i el temps, el temps i l’alcohol. Alguna cosa així.



LLIÇÓ D’HISTÒRIA

Ningú no veu quan va per ella, que és seva
la vida que li passa pel davant,
i fuig del compromís d'afavorir-la.
Després oblida, i es fa l'innocent.

De “Da nucis pueris” (1960)


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

De “Menja’t una cama” (1962)

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t’has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t’excites, te me’n vas darrera
d’un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb la què tu palpeges.

De “Vers i prosa” (1988)


TAMBÉ

“-but, you know, every woman
is a mother, and thinks
every father is her child” Ho diu
ella que ho sap. El món, la inacabable
cinta mètrica, l’ordre
històric (entre tantes
altres, la ratlla mínima
que ets tu), s’enrotlla de cop
dins d’ella. Mundus
in nuce. Una dona com una altra,
i és també l’única Gran Mare.

De “Vers i prosa” (1988)

ÍDOLS

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d’oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l’estiu
ha badat violent, i que s’omple
d’aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per a la submissa fe de després.

De “Teoria dels cossos” (1966)





Quan vaig llegir ÍDOLS per primera vegada, em vaig quedar mirant un punt fix a la paret amb la mirada perduda, fregant-me els dits de la mà dreta i intentant assimilar, en va, la misteriosa essència de la que està composta el temps.

Érem aquesta imatge.
Els ídols de nosaltres,
per a la submissa fe de després.


Des d'aquest precís moment en què vaig acabar de llegir ÍDOLS, aquests versos no han parat de ressonar al meu cap.

I crec que mai deixaran de fer-ho.

Mai.

dimarts, 13 de maig de 2008

Camins amb marges plens de cadàvers en flor





"Val del Omar…!
Teilhard de chardin...!
Assablea…!
Veniu…!
veniu
veniu
veniu
Ara que no ens escolta ningú...
entre vosaltres i jo...
De veritat cregueu que teniu prou cresols per a tanta pansa...?"

VdO, arquejant les celles:
"Sincerament, Josep...
No hem tingut mortadel·la aquest segle…"
TdC: "No tenim res, no tenim res…"


I a tu, solament a tu, gra de piano,
les meves llavors et vaig donar
i un faldellí d’ira i rostes
vaig cenyir al meu tors,
i una porcada de tàvecs,
a l’INEM van acaramullar de llúpols.
Repeteix això, tia petarda:
“Polvus eris
et polvus reverteris.”
I tu, colorí Carioca de cabota esblaimada,
instrueix-me aquests rovells.
Apoda a aquesta iena amb un mot eixerit
com ara: “puçeta”.

¡Hòstia puta… quina corbata
li has posat al terrari!
¡Hòstia puta… quin trapezi
has grapat al teu garaig!
Convida’m al gronxador,
que amb l’aire,
els pèls dels molars es tornen turons.
Que a les seves cordes
els culs es reflecteixen
i al baixar, la teva cabota
rebota al gall de Londres,
que sense cresta kikirica
pels galions del mar de les bajoques.
Un clau, una cívica grua
pita el còrner,
i fent tilín al conill
es perd en la boira dels pastissos.

L’historiador d’Alfarrassí
va morir per girar cantons
amb poca pleura.
L’historiador d’Alfarrassí
va ressorgir d’un boixet
de grues mascle.
L’historiador d’Alfarrassí
té un recolze panxut i levític.
Com podrà ara sargir?

Em costa tant
repassar la paleta com un dèspota
i donar-li a Skéletor dogmes de quaresma…
Em costa tant
mossegar pastissos a les cunetes
i pintar bous amb amiant,
i sortejar granotes als laboratoris…
Em costa tant
partir tallades amb la mirada
contar cèntims amb els colzes...
I les magnànimes postres?
A majors pelicans he matat per menys,
cabreteta pedrenca.
Totes les meves costelles et donaré
per un pessiguet, Maria Contxa.

Herpes de col·legiala són caldet,
i les guineus, entrepans.
La gastronomia és com un billar:
Boles a engolir.
Un vell sense cara
però amb guants
em va dir un refrany merovingi
que vaig cosir al coixí:
“Hòstia puta…!
Em fa mal hasta la punta la fava!”

L’arquitectura és
com un canari que no canta:
Està per estar.
Una cega amb tres genolls
que venia loteria al cantó
va tenir un detall amb Sara:
“Vols un trosset de moixama?”
Sara l’esperpèntica
va eixir de l’adolescència
per a entrar a un corral
ple de bous borratxos.
“Jo vos donaré café!
Jo vos donaré café”
I el bou:
"Però no li tires salitre,
mon amour!”

diumenge, 11 de maig de 2008

Pi efervescente

Mecánica esencia translúcida. En el punto más cercano orbital, en el punto más lejano apogeo. Arbol arriba gotas electricas vegetales arbustos acechan. Una milésima de concierto hemoglobina de tiempo y espacio acumulados en punto de reacción esquiza. Planos anacrónicos en fundido melodia oriental de transición. Brazos de hormigonera brutal deleble celeste proyección de trayectoria. Lenguaje ondula. Sonido sólido se disocia de los sentidos en velocidad variable por los poros. Bucle loop imagen luz detrás temblor de la percepción. Disociación del vértice y el contorno de absolutamente más que todos los sentidos. El vértice se convierte en vórtice. Anartismo. Pálpito de frecuencia sacabuche sanguíneo taquicardia teletransportación desdoblamiento en el espacio-tiempo de elementos internos y circundantes. Organismo tiene nombre de movimiento artístico. Trabalenguas cósmico. Descoordinacción. Salto al vacío-todo. Superposición confusotiva de pasapresenturo. El triple abismo. Interrelación tacto autista pedir ayuda conexión. Agua seca en alguno de los tres suelos que se superponen e intercalan. El agua sobre el plástico el sonido la hace vibrar a veces alcanza la forma. El bafle hace que las formas del agua anémona plástico suspendida por una gotas de tiempo sobre el espacio. Quedarse sostenido en el instante de la frontera intemporal. Lo que no somos y lo que alcanzamos a ser. Significa el cruce. Desintegración diluida de figuras geométricas aleatorias detrás del párpado. Duración sin límites del desbortamiento centrípeto de la esencia. Hemoglobina generacional división transparente reflexión táctil del caos en estéreo. Las imágenes, la luz y el sonido nos tocan. Retina-palpitación. Túnel espiral como torre de electricidad por dentro desde abajo hacia arriba. Luz.

Sincronicemos nuestros relojes.

boomp3.com

dimecres, 7 de maig de 2008

William Tell 2.0


Foto: Àlex Fernandez (irondile)

boomp3.com




És hora de jugar a Guillermo Tell, Margarita.

Com cada dia, em col·loque amb cura el rotllo de paper higiènic al cap,
m’encenc un cigarret
i tu carregues el revòlver.
Li dones una glopada al Jack Daniels,
tanques un ull
i dispares tremolosa.
Però avui la bala impacta al bell mig del front.
Em quede trontollant una estona en l’aire,
mentre un filet de sang rellisca des del forat
i et mire amb cara d’algun dia tenia que passar.
Caic mort, i el rotllo es desenrotlla fins als teus peus.
Eufòrica, talles un tros ben llarg,
el lligues pels extrems i te’l poses de banda
per a ballar al voltant del meu cadàver
mentre em ruixes amb Jacky.

T’arromangues la falda
i em pixes la cara.

Toni i Paco (6)

diumenge, 4 de maig de 2008

Televisió Digital Terrestre



LAGARTIJA NICK Himno a la materia
boomp3.com


Cortocircuito…

Aquell robot amb cap de prismàtics
i cames com de tanc
i parpelles metàl·liques com de papallona lenta.
Ell el gran ÉSSER de les galàxies.

Perquè ell va fer la carn, i la carn es va fer verb
i, el més segur és que acabe siguent verb també.
Però, com diria Val del Omar:
Vivim a un món palpable
en la mesura en que els nostres somnis són tàctils.

I si ara fora cec,
que ho sóc,
tindria que veure’t amb les mans.
Començant per la cara, el pèl,
el ventre, els pits.
Què eres...
una mena d’encantadora de serps?
Perquè hi ha una estranya melodia oriental
com de transició entre escenes
o plans anacrònics en fosa
que no se’n va del meu cap
i fa que els meus ulls giren i giren
quan baixe alguna escala
els dies que em calço frases predeterminades
com la de “No sóc negatiu,
sóc realista”
sense adonar-me que
sempre – sempre – hi ha algú
per als que de petits volíem estar sols al món.

Hi ha que canviar el matís de la bola
per a no tornar-nos sans
i sucumbir al buit.
Aquella immensa bola que ens arrossega
amb empentes transversals
recordant-nos que sols som instant i trànsit.
Hi ha que donar-li un toc oníric, verd – mecànic – truita.
Sols Indiana Jones fugiria
sense deixar que l'esclafessin.
per a sentir-se paraula impresa
-amb totes les seves pretensions -.
I després projectar-se, del negre
cap a les imatges del patètic transcórrer.
Però sols és un esbós.

I es que en l’esbós està la clau
i tot en aquesta vida es esbós.
El sexe ho és, de l’eternitat – en format guèiser–
El temps ho es, del buit – en format iogurt –
El teu somriure ho és, de la perfecció – en format Happydent –
Jo ho sóc, de la mort – en format WinZIP -

Clavarem els peus a la mar
i l'arena mullada de baix pujarà difuminada cap al genoll,
com arena mullada difuminada.
I aleshores passarem la mà sobre la infinita volta celest.
El teu somriure ocultarà els estels.
Explosions còsmiques de pus.
Espirals cromàtiques.
Seqüències cronològiques discontinues i transversals.

Sucumbir a la Gran Siguiriya:
NO a l'actuació - viure és pretenciós -
NO al fet - SI a la metaforma -
NO a la comprensió - NO al haiku -
- NO al hip-hop -
- NO a Jiménez Losantos -
NO al transcurs - SI al fotograma -
NO al pensament - NO al sudoku -
NO al llenguatge. - ... -
Solament quedar-se surant.
Serena i eterna contemplació.

dijous, 1 de maig de 2008

Nano

Francesc tan sols tenia nou anys. Una dia, a les sis de la vesprada, es disposava com sempre, a jugar en les afores de la ciutat després d’haver consumit la ració diària de llepolies. Anava a jugar sol, a un descampat, i allí deixava volar la seva imaginació, un tant inquiet, perquè sabia que sa mare no permetia que anara jugar tan lluny de casa, i que no el deixava apropar-se a la carretera. Aquella vesprada es va preguntar perquè sa mare l’advertia tant i, entre valent i curiós, es va apropar a l’asfalt a comprovar que no passava res. Va caminar uns metres en direcció contrària al poble, i va divisar a uns quants metres un objecte voluminós a la vora. Es va apropar. “Nano?” Feia tres setmanes que el gosset de Francesc no apareixia per casa. Allí estava, desbocat, trepanat, violentament atropellat. Nano va ser un gosset encantador, no molt gran, de raça mestissa. Un rastre de sang resseca d’uns dos metres deixava constància de la brutalitat de l’accident. La llengua sobreeixia un pam de la seva boca. Francesc es va apropar amb molta cura. L’estat de Nano li recordava a les estores de tigre que havia vist alguna vegada als dibuixos animats. Una estora amb cap i potes, però amb els budells per fora. Es va fixar en els bancals continus a la carretera i va localitzar la pilota que Nano sempre treia a passejar. La va agafar, es va apropar al cadàver caní, i la va llençar una altra vegada cap on l’havia trobat. “Va, Nano, ves a per ella” Va dir Francesc amb un ingenu somriure. Davant la passivitat del cadàver, Francesc va recuperar la pilota amb els muscles arrupits i li la va posar a la boca, entre tots aquells ullals desfigurats que sobreeixien. Va tenir que desencaixar un poc la mandíbula, que romania rígida, i també apartar la llengua, freda i pesada, amb tacte rugós d'aspart. Amb la mà va espantar les mosques que s’alimentaven de la substància orgànica dels seus ulls. “Aneu-se’n, males putes. Que t’han fet, Nano?” Francesc volia jugar amb ell, així que, amb les mans, va agafar les seves potes davanteres, seques i rígides com rames d’arbre caducifoli. Va elevar al gos en alt, però en arribar a l’altura de la cintura, es va adonar que la meitat darrera del gos va decidir quedar-se a la carretera. Aquella meitat de Nano li recordava a quan despegava un adhesiu de l’àlbum de jugadors de futbol que havia estat pegat molt de temps, i mig adhesiu es quedava a l’àlbum. Quan en lloc de despegar l’adhesiu, l’esgarrava. Francesc havia esgarrat a Nano de la carretera i s’havia impregnat d’una substància groguenco-verdosa, molt espessa i extremadament olorosa. “Espera’t ací Nano, vaig a tornar-te a casa. Tu espera’t un moment, que jo vaig a per la corretja, que estàs malalt. Creu-me, vinc de seguida”. Francesc va anar a casa i va agafar amb il·lusió la corretja del típic caixó on es deixen les coses amb dubtes de tornar a ser utilitzades. Quan va tornar junt al cadàver, les mosques havien tornat per a berenar-se els ulls del gos. “Vos he dit que se n'aneu, males putes! Ja estic ací, Nano. He tardat molt?” Francesc va besar el crani inert de Nano. “Puagh, estàs molt brut, eh? La primera cosa que farem serà dutxar-te.” Amb un somriure, Francesc va lligar la corretja al coll de Nano i se’n va anar cap a casa, arrossegant la meitat superior d’aquell cadàver de gos que desprenia una pudor insuportable.

boomp3.com
EL COLUMPIO ASESINO Floto