dilluns, 30 de novembre de 2009

dissabte, 28 de novembre de 2009

Consideracions sobre els avanços en la experimentació per a la dilatació voluntària de l’espasme anal mitjançant la incursió en l’Orgasme Etern

"Està prohibit dormir a l’estació espacial. Els astronautes quasi no caben a la cabina, de com de repleta que està de caixes i més caixes de pots de vaselina i profilàctics intergalàctics. Fan cabrioles a càmera lenta. Borbolls d’esperma suren en gravetat zero, creant formes de cresol de lava. L’únic soroll que arriba a Houston durant les vint-i-quatre hores del dia són els esclafits del làtex contra el lubricant. Estan realitzant un experiment per a una nova investigació científica (diversos aspectes de la filosofia tàntrica aplicats als últims avanços en mecànica quàntica) sobre la dilatació voluntària de l’espasme anal, mitjançant la incursió temporal i controlada en l’Orgasme Etern (aquell orgasme diví de gràfica plana en el qual no existeix moment de repòs) a través de la còpula interespacial consumada durant un viatge a la velocitat de la llum. L’Orgasme Etern va ser descobert involuntàriament pel primer astronauta que va viatjar a la velocitat de llum, que estava fent-se una palla en el moment just en què la nau alcançava aquesta velocitat. Va morir reglotant el seu propi esperma, que va anar omplint el vestit espacial fins que va explotar. Els tripulants de l'expedició que va anar a investigar el succés després de l’accident contemplaven atònits com el coet espacial anava deixant un rastre espectral d’esperma que es podia observar des de la terra. Es sospita que els orígens de la Via Làctia es remunten a una incursió en l’Orgasme Etern per part d’una entitat supra-còsmica. A la Terra ja han aparegut diverses religions que rendeixen culte al gran Déu Fal·lus “Oh, gran Déu Fal·lus, totem còsmic que vertebres les galàxies i ejacules els estels, apiada’t dels nostres orificis!” – així resa un dels seus múltiples càntics.

La incursió en l’Orgasme Etern està sotmesa a diversos factors: Ha de realitzar-se exactament quan l’espasme anal conglomera el continu espai-temps dimensional amb flashos elèctrics i descàrregues sensorials que flagel·len el SNC, i açò ha de coincidir en el moment just en què la nau alcança la velocitat de la llum. Malauradament, ningun astronauta ha aconseguit encara tornar de l’Orgasme Etern, i ja es conten per desenes els que s’han quedat atrapats en ell, tot i que l’equip d’investigació sospita que ja estan apropant-se moltíssim al primer astronauta que tornarà d’ell (Moment en el qual començarien les investigacions per a la regulació voluntària).

Qualsevol intent de comunicació, comprensió o recepció d’informació per part d’aquestos individus posseïts per l’Orgasme Etern sembla gairebé nul, però podem albirar a les seues cares – venetes blavoses injectades en els glòbuls sense pupil·la, boques tremoloses traspuant escuma, extremitats retorcint-se entre espasmes musculars – que el que més ansien, per damunt de totes les coses – per damunt fins i tot de les seues pròpies vides - és un moment de repòs que no arribarà mai (estem parlant d’un orgasme infinit). Les seues cares diuen “Mateu-me! Mateu-me, per favor! No puc suportar ni un segon més d’orgasme!” Però encara que els maten, l’orgasme continua posseint el cos, fins i tot una vegada s’ha transformat en una altra cosa, després de la descomposició del cadàver. D’alguna forma la vida eterna es materialitza tan sols per a que no s’esvaisca l’orgasme. En una ocasió un subjecte va acabar ejaculant-se a sí mateix, implosionant a través del seu propi penis entre borbolls d'esperma, sang i teixits.

Tot i això, hi ha una llarga llista d’espera de joves astronautes decidits i valents que, tot i conèixer els perills de jugar amb la mecànica quàntica, estan disposats a entregar la seua vida sexual a la ciència, amb l’objectiu d’abastar aquesta troballa, que tan important seria per al progrés de la humanitat. (De fet, no s’han registrat formulacions teòriques ni investigacions tan interessants des de la formulació de la Teoria de Cordes). Tota la comunitat científica roman a la espera de nous resultats."


dimarts, 24 de novembre de 2009

Mi#: El corral dels bous borratxos


1 – L’historiador d’Alfarrassí

2 – Mare Monstrum
3 – Cançó incriminatòria en segona persona
4 – Orogènesi 2
5 – Els quatre teletubbies de l’Apocalipsi

- Aquest fonograma ha estat enregistrat entre Octubre i Novembre de 2009 a La Pobla Llarga.

- No està sotmès a cap tipus de llicència, així que queda obert a qualsevol tipus de difusió, distribució, còpia, plagi, violació, defenestració i esquarterament.

- L'arxiu conté: Les cinc cançons i un arxiu word amb les lletres. Si l'enllaç no funciona o no podeu obrir l'arxiu comprimit aviseu, que he canviat el programa de compressió.

- Salut i força al vellut (el de les natges del teu cul). Espere que ho gaudiu a la vostra manera.

diumenge, 22 de novembre de 2009

dimarts, 17 de novembre de 2009

El capità Taràntula Zen (Director's cut)

Donat que estic trobant-li el puntet a açò d’airejar les meues aventures íntimes per Internet i que les vaques flaques tan sols poden evocar temps gloriosos de gespa abundant, procediré, després d'aquesta absurda justificació, a la reescriptura del meu encontre (clau) amb el Capità Taràntula Zen, que va tindre lloc ara farà uns sis o set mesos i que aleshores vaig escriure de forma un tant críptica, dut per certes motivacions poètiques (Que ara, rellegint-ho, comprove que es van quedar en això, en simples motivacions).

Hi va haver una època en la qual jo treballava i tot. L'estiu de l'any passat, concretament. Em va infiltrar el meu cunyat a l’empresa de muntar escenaris on ell treballava. Em van cridar per a tres feines: Una a Bilbao, l'altra a Castelló de la Plana i la última a Xàtiva. Eren escenaris molt grans, amb torres de catorze metres d’altura. Aquest tipus d’escenaris costen dues jornades de dotze hores i una vesprada de sis o set hores de muntar, a més d'una jornada normal d’unes vuit hores de desmuntar, una vegada passat l’espectacle. La mecànica a l’hora d’alçar una d’aquelles enormes torres era col·locar-nos en fila india vertical, tots al mateix vèrtex, cadascú en un pis i lligats per arnesos, i així anar passant-nos la ferralla necessària (Vares d’un i dos metres, contraforts metàl·lics, etc) fins que arribava al muntador més ràpid, que romania dalt de tot construïnt el següent pis. A mi sempre em tocava baix d’un xic èlfic que sempre portava uns pantalonets molt curtets. Quan alçava el cap per a passar-li la peça, la meua mirada s’enfilava per dins del seu pantalonet (sempre guaitava algun ou que altre) i clar, ell mai encertava al intentar agafar la peça, que trontollava per ací i per allà degut a la descoordinació motriu que provocava tal contemplació, fins que arribava un punt que tenia que cridar-me l’atenció i ja per fi em concentrava en passar-li-la. Jo justificava aquell comportament dient que tenia vertigen, i el meu cunyat somreia negant amb el cap des del pis de baix. Però això no era rés comparat amb el suplici que era treballar a l’altura de l’entaulat. A la meua poca destresa s’afegien els xics de l'escamot de càrrega i descàrrega llevant-se la camisa a càmera lenta tots a la vegada. En una ocasió em vaig deixar una vara d’un metre per enroscar d'un costat i un company va caure de dalt baix al ficar el peu en ella. Sort que duia el casc i estava al primer pis. (Jo vaig callar com una puta, no li ho conteu a ningú).

No vaig tardar en fer amistat amb els més desfavorits dels muntadors: El gras, el vell i l’immigrant il·legal. Tots fèiem malament la nostra feina i trobàvem entre nosaltres un punt de recolzament, tant durant el temps de descans com treballant (Si a algú de nosaltres ens manaven fer escamot, ja teníem clar a les persones que anàvem a buscar). El gras es cansava de seguida i sempre estava sospirant de fatiga i suant fins a extrems insospitables, donava la impressió de que en qualsevol moment anara a agafar-li un batistot. El vell era molt raquític, amb melena i barba al més pur estil Jesucrist, Charles Manson o Fernando Alfaro. Quan tirava a agafar una taula o una vara de ferro, de seguida tenia que acudir algú a ajudar-lo, perquè no podia ni amb la seua ànima. Encara recorde com ens parlava de les seues estimades plantes de marihuana amb la mirada perduda mentre es feia un porro. Vullgues que no, era la figura paternal de la colla. L’immigrant il·legal podia fer bé la seua feina, però els encarregats el menyspreaven, i aquesta pressió el col·lapsava. Ens contava històries de Romania, ens oferia telèfons mòbils furtats tirats de preu i no parava de dir-nos com dessitjava acabar la jornada per a arribar a casa i fer-ho amb la dona. La feina es va acabar, vaig cobrar i em vaig gastar gairebé tots els diners anant-me’n tot sol a Burgos de festival (Potser algun dia conte aquest episodi). És una llàstima que no em tornaren a cridar més, perquè no vaig tornar a saber més d’ells. Bé, almenys de dos d’ells.

I vet aquí que la màgia de la narrativa ens trasllada de sobte uns mesos més avant al Capicua, caserna tradicional de la nostra decadència juvenil. Ens havíem quedat jo i el meu gran amic Irondile amb els elements més pintorescos de la fauna nocturna espargits arreu del pub. De sobte va entrar ell, el capità Taràntula Zen, trontollant de banda a banda i emmidonat amb un fi vestit a ratlles. Després d’intentar lligar amb absolutament tots els homes que hi havia es va fixar amb mi. Simplement va vindre cap a mi i em va clavar la mà per dins dels pantalons. M’haguera agradat pensar que havia olorat les meues feromones disparades de nounat, però en realitat estava jugant-s’ho tot a l’última carta, donat que jo era el seu últim recurs.

Vam eixir del Capicua i vam fonambulejar pels carrerons de llambordes de Xàtiva com majorettes borratxes pel fil dental, fent malabars amb els nostres claus al roig viu. Caminant caminant ens vam trobar una obra i vam decidir entrar de forma unànime, separant un tros de tanca. Ens vam despullar, deixant-nos tan sols sabates i calcetins per a no fer-nos malbé els peus amb el ciment ressec i la grava. La veritat és que estàvem bastant graciosos, sobretot pel fet que després la grava se’ns clavava a les galtes del cul quan el frenesí ens arrossegava al terra, refregant-nos pel ciment, apoderant-nos de tot l’espai sense importar-nos el temps ni la brutesa. Quan li vaig confessar que era el primer xic amb el qual jeia de forma “seriosa”, es va sorprendre moltíssim i es va vestir de seguida, dient-me que la ocasió mereixia alguna cosa millor. Així que ens vam vestir i vam anar amb el cotxe al seu xalet a la muntanya.

Tenia els ulls policromats – canviaven de color segons la llum - i sempre entelats. Duia el pèl rapat, cobert per un elegant barret, decorat amb una estrafolària ploma, al darrere del qual sobreeixien unes rastes menudes però gruixudes, com una taràntula medul·lar. Tenia els llavis molt fins i duia una barba de dos dies. Caminava de forma molt eixerida, com si estiguera espargint llavors alegrement. Tenia l’entrecuix poblat per un enorme matoll de rínxols. Quan es va baixar els calçotets vaig acabar d’entendre aquella frase, la de “El bosc no ens deixa veure l'arbre”. (Era així, no?)

Va omplir la seua habitació de veles i va encetar una ampolla de vi de reserva de la bodega particular del seu pare, mirant-me amb cara de “Aquesta malifeta estic fent-la per tu” i, mentre ens fregàvem les cigales, se la va tirar gairebé sencera per damunt del cap a càmera lenta, dut per un impuls extasiant. Una d’eixes imatges que es queden a la retina. Semblava l’estàtua d'una font a la plaça d’algun poble. Estava encara més boig que jo, ja ho havia sospitat a l'obra. M’imagine la seua mare a l’endemà, remirant-se els llençols tacats de vi del seu fill obertament homosexual i preguntat-se des de quan els annus tenen himen.

Es va dutxar i després ens vam adormir tocant-nos la cigala mútuament. Em va preguntar: “Puc adormir-me tocan-te la cigala?” i em va explicar que, tocar-nos un xacra mentre dormíem – aquest xacra, en concret - ens proporcionaria una connexió sinèrgica durant les hores de son.

Al despertar, em vaig ficar al seu damunt i ens vam besar. Els besos matinals són els meus preferits, per la seua intensitat orgànica i la seua profunditat tèrmica. La seua llengua amalgamava efluvis llunyans de vi, tabac i organisme en repòs. Donava la impressió de que les nostres boques anaven a fondre’s, de que anàvem a quedar-nos apegats per a sempre en una nova estructura simbiòtica. Després vaig anar baixant.

(El petit príncep estava completament equivocat: Val, no és un barret - això està clar -, però tampoc és una boa que s’ha engolit un elefant: És una fel·lació sota el llençol)

Mentre el capità anava a per un poc més de menjar vaig alçar la persiana, vaig obrir la finestra i em vaig fumar un cigarret mirant la muntanya. Quan va arribar li vaig explicar que, encara que semblara una beneiteria, em sentia d’alguna forma en harmonia amb la naturalesa, així nu i mirant la muntanya. Em va proposar eixir a la muntanya per a que aquesta harmonia fóra encara més intensa. En un principi em vaig negar a passejar-me nu pel seu xalet, però ell em va assegurar que estavem sols.

I allí ens tenies ara, nus a la gespa, amb el sol de les quatre de la vesprada filtrant-se entre els pins que hi havia prop de l’entrada del xalet. De sobte es va obrir la porta del xalet i, a que no sabeu qui va eixir? No m’ho podia creure: Era el xic gras dels escenaris! Vaig mirar al capità amb els ulls com a plats, fascinant-me per aquella connexió, i ell em va dir. "Tranquil home, que és el meu germà. No sabia que estava..." Volia saludar-lo, però vaig recordar de sobte que estava nu i que la roba estava dins de la casa, així que li vaig donar una d’eixes aparatoses salutacions que dónes quan no estàs segur de si realment vols saludar a algú. Ell es va detindre un moment a identificar-me des de la llunyania i finalment em va saludar, també amb aquell gest de no saber si apropar-se, i finalment se’n va anar darrere el xalet a pel cotxe.

La segona cita (encara que tècnicament era la primera) va ser un desastre. Ell va acabar anant-se'n amb un gogó empastifat de purpurina i jo amb un xic amb corrector dental. (Al cap i a la fi no va ser tan desastre...) Per a postres, es va endur la meua motxilla a l’anar-se’n amb el cotxe, amb les meues ulleres de vista i uns poemes que li vaig dedicar de forma un tant aferrissada durant la mitja hora que va fer tard, cagant-me en ell i en la mare que el va parir perquè em pensava que m'havia deixat plantat. No vaig tornar a saber rés d'ell. No vull ni imaginar la impressió que s’enduria de mi al llegir aquells poemes. Supose que no entendria que estava començant a enamorar-me. Violins tristons i fi.

divendres, 13 de novembre de 2009

Concert Aplaçat

El concert d'aquesta nit a Sueca s'aplaça al divendres 4 de Desembre.

El d'Aldaia segueix en peu, a les 19:00 en la plaça de no-sé-què.

Salut!