dimarts, 29 de desembre de 2009

Els genitals de la Serratella (Espeleologia eròtica local)

Com ja sabeu, el cosmos és un lloc sexuat, i des de la nit dels temps: El Big Bang va ser el començament d’un multiorgasme còsmic que encara està en expansió. Fins i tot les muntanyes tenen genitals. La Serratella, la muntanya del meu poble, encara conserva l’annus i la vagina de quan la gran orgia de muntanyes incipients, vessants abruptes, valls trencadisses, turons escarpats, erupcions volcàniques, eclosions tectòniques i falles abismals de veges tú a saber quina orogènesi. I fins i tot tenen nom: El seu annus es diu la Cova de la Reina, i la seua vagina s’anomena la Cova del Rector.

La cova de la reina, l'annus de la Serratella

Ha sigut una vertadera llàstima la fossilització d’aquest annus, ja que no hi ha cap forma barata de dilatar-lo ni lubricar-lo. Si de xicotet ja em costava entrar, imagineu-se en l’actualitat: Si aconseguira entrar segurament tan sols podria eixir passats uns dies, però al periòdic. Cregueu-me, la primera vegada que vaig tornar ho vaig intentar per a veure de nou aquell xicotet habitacle que hi havia en un trenc als tres o quatre metres de gruta.

Llindar de colonoscòpia

Allà seiem tots en rogle, quan encara cabiem, amb les nostres llanternes a inventar historietes, però tan sols ens donava temps a contar-ne un parell o tres, ja que teniem que eixir alenant pel terra abans de que s’acabara l’oxigen, arrossegant-nos cap a l’exterior com xicotetes bonyigues vivents.

Vista exterior

Aquell llòbrec alé, aquella humitat envoltant que emanaven les parets rectals impregnades de mucosa tan sols resten ja en la memòria de tots els que allà dins ens hem aplegat alguna vegada.

La cova del rector, vagina de la Serratella

Conten que aquesta altra cova va servir d’aixopluc a un capellà esquerrà durant la posguerra. L’ambient condensat que fa allà dins, tan carregat, dens i humit, contrasta amb l’aire pur de l’exterior, on cada arbre, cada arbust, cada flor i cada matoll són com esternuts vegetals (sobretot els matolls que tenen eixa forma d’explosió congelada) que emanen la seua fragància vital – una fragància que puc arribar a apreciar malgrat la meua alèrgia en procés de curació (ai, les alèrgies i el divorci amb la natura…!).

Esternut vegetal

Però dins la cova és una cosa com més freqüencial: Arribar a sentir el batec viu de la Serratella. Saber-me a l’úter de la muntanya i sentir un inevitable i intens retrobament amb l’animal.

Interior amb deixalla del paleolític

A les parets cavernals de la cova – que tanta saviesa desprenen - hi ha enregistrats, com si de pintures rupestres es tractaren, tots i cadascun dels moments silvestres i salvatges de vida viscuts. (Els únics moments de vida al cap i a la fi? La muntanya diu que sí… - Visca la revol·lució! -).

Parets cavernals

Aquesta costum de pujar a la serra a mirar-li els genitals i els esternuts l’he heretada del meu pare. Quan encara treballava, tan sols acabar la jornada agafava una ampolla de vi i se n’anava tota la vesprada a la serra a oblidar-se de tot i de tots, acompanyat tan sols de Nano, el gos (Si el gos un dia aprenguera a parlar de sobte, continuaria siguent el millor amic de l’home?). Primer vaig començar acompanyant al meu pare i a Nano (sempre de dilluns a dijous, ja que de divendres a diumenge estan els caçadors. No perquè tinguem por de que ens peguen un tret – que també – sinó perquè el soroll dels trets i els lladrits dels gossos per totes direccions li resten tota la tranquil·litat que hi ha entre setmana, a banda de que alteren al Nano). Des que mon pare es va jubilar que es passa tot el sant dia allà dalt i, donat que jo tampoc tinc rés que fer, era una oportunitat per a passar més temps amb ell (Tot i que sí es va donar un cert encontre intergeneracional i arribavem a trascendir de la relació familiar per a tractar-nos entre nosaltres com a amics – un fenòmen que en el transcurs de les nostres vides encara no haviem experimentat - tampoc era qüestió de dramatitzar i tindre converses trascendentals sobre recuperar el temps perdut i coses per l’estil…) A poc a poc ja vaig començar a pujar jo sol amb el gos i, segons he xerrat amb mon pare després, sentim exactament el mateix: A la recerca de la felicitat en la major solitud. L’energia que ens atrau cap a la muntanya està feta d’una substància molt similar a aquella altra que ens allunya de la civilització (Si no és exactament la mateixa).

Nano entrant a la cova del rector

Mai he comprès eixa fervor per la toponímia, eixa aferrissada defensa d’un patriotisme municipal. Mai m’he sentit massa part del meu poble entès com a tal. En canvi, la muntanya, la Serratella – la meua muntanya! - si que aconsegueix despertar en mi un cert sentiment identitari, una certa identificació territorial.

A la muntanya encara – o, sobretot ara - li fa falta algú que li mire els genitals i els esternuts contínuament, un company fidel que li faça companyia a diari. La muntanya necessita d’una ment on fer patent el seu continu i silenciòs devenir, un ésser humà que siga conscient de la seua parsimoniosa bellesa i la faça patent amb admiració constant. Està molt be plantar arbres durant el dia de l’arbre, arbustos durant el minut de l’arbust i flors durant el segon de la flor, però estic parlant d’anar a fer-li companyia a diari. Però no vaig a fer d’açò un eslògan adocrinant (Quina mania de convertir en dogma de quaresma cada creença i cada costum pròpies!): No vingueu tots a la muntanya, que sinó ja no podré estar sol amb ella!

A la muntanya li reconforta saber que acabaré heretant aquesta costum del meu pare: Una figura solitària, una ombra fugidera que vagareja tota la vesprada entre els pins. Un eremita vocacional amb una ampolla de vi a la mà (cartró, en el meu cas) que observa bocabadat les terminacions nervioses d’un cadell de pi: Un redescobriment perpetu a través d’allò que la muntanya ens vol mostrar.

dissabte, 26 de desembre de 2009

ANTONIO ARIAS Multiverso

Ja fa temps que molts vam flipar amb la intervenció d’Antònio Arias (Cantant de Lagartija Nick) a aquell desaparegut programa de música independent de TVE que tan sols va durar dos programes (No recorde el nom). Alguns es preocupàven pel seu grau de viatge mental, però altres somreiem i rumiavem cap als nostres endintres alguna cosa com: “Fotre! Està a punt d’arribar…!” Com ja vaig contar en el seu temps, vaig tindre el privilegi de comprovar-ho personalment a una intensa conversa que vam tindre després d’un concert dels Lagartija Nick a Granada fa uns anys, en la qual em va parlar durant quasi una hora sobre el Tríptic Elemental de Val del Omar, movent-se freneticament amb la mirada perduda i fent gala de la seua prosòdia explosiva.

“Multiverso” arriba derrapant a finals d’any, convertint-se instantàniament en el millor disc de l’any tot i haver entrat de refiló en el catàleg anual, ara que ja estan totes les llistes de "Lo més millor" fetes. A banda de perquè enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, Antonio Arias s’ha afanyat en publicar-lo perquè sap que si haguera publicat a principis del 2010 s’haguera convertit en el millor disc del 2010, i eixe lloc està reservat per al proper disc dels Lagartija Nick.

Com ja he dit, ha estat publicat amb motiu de l’AIA (L’any Internacional de l’Astronomia), una fita que indubtablement havia de somoure alguna cosa a les entranyes d’Antonio, un ésser sempre atret per l’espai exterior i els misteris del cosmos, connectat a veges tú a saber quina constel·lació mitjançant una interferència còsmica nugada a la seua medul·la. Aquesta atracció queda patent al llarg de la seua extensa discografia. Quan no li cantava a la matèria a “Ulterior”, deixava el disseny de la portada de “El shock de Leia” a les mans de l’astrofísic Jose A. Caballero, cantava paraules extretes de consideracions de l'astronàuta Pedro Duque sobre la gravetat zero o se n'anava a un aquari a enregistrar la parla dels dofins per al disc homònim.

El disc ha estat enregistrat a l’Observatori Espacial de Calar Alto, a Almería, quedant patent el lloc de la gravació no sols en els sorolls de les màquines funcionant i els enormes telescopis girant que impregnen tot el disc o en el videoclip de “Miríadas”, sinó també en l’ambient astromusical que ha aconseguit crear en tot el disc.

M’imagine les converses entre Antonio Arias i la discogràfica durant el procés de pre-producció:

- Ei, que m’agradaria enregistrar el disc a un observatori espacial
- Però escolta, perquè no te’n vas al estudi de sempre i ja està?
- Anem a vore, anem a vore… Tu has sentit parlar alguna vegada de la sinèrgia locativa?
- La siquè locaquè? – i el rostre del productor s’acumula al voltant del nas en una ganyota d'extranyesa (Una ganyota a la qual de segur que l’Antonio ja s’ha acostumat)

Molts han advertit sobre l’error que suposa separar la ciència de la filosofia i l’art, separar el llenguatge científic de la poesía, i per això escriptores com ara Natalia Carbajosa, José Emilio Pacheco, Carlos Francisco Chanmartín, Ángel Mendoza i Carlos Marzal o doctors en física com ara David Jou han adaptat diversos estudis astrofísics a la poesia. La metàfora deixa pas a una nua exhibició del cosmos, a una serena contemplació de la matèria. L’evidència còsmica es mostra amb una força tal, que no fan falta metàfores per a edulcorar una bellesa que ja de per sí esdevé aclaparadora. Després Antonio agafa aquestos textos i amb la seua musicació astral els du a la culminació i ens els fa arribar a nosaltres, convertint-se així en una espècie de Carl Sagan musical del Segle XXI.

Diversos artistes granadins col·laboren al disc, com ara J de Los Planetas, gent de Lori Meyers o la resta de Lagartija Nick. Antonio defensa així la seua fascinant teoria de que sota l’aigua del riu Darro hi ha allotjats uns metalls nobles que obrin la ment dels habitants de Granada, i per això l’astronomia forma part del folklore d’aquesta ciutat, cosa que de segur haureu comprovat si heu tingut l'ocasió de visitar-la.

Si eres un amant de les preguntes sense resposta aparent i normalment et veus absort pels misteris del cosmos, aquest disc suposarà una espenteta més en el teu camí cap a l’abisme insondable de l’espai exterior i, sinó, de segur que et somou alguna cosa.

Mai és tard per a mirar bocabadat el cèl i començar a fer-se preguntes.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Toni de l'Hostal i Mi Sostingut: València, eres una puta.


Foto: Ca les Senyoretes.


Cançó de Senior i el cor brutal, enregistrada al programa "Noctilien" de la UGEV el 11-12-2009, Toni de l'Hostal toca la guitarra, i Fa Bemoll el baix. Gràcies a Sergio i Marta per penjar-la.

El bloc del programa.

A ta mare va que fumes (en espais públics)

Vaig a fer un article d’opinió, que ja fa temps que no en faig i aquest bloc comença a semblar ja el bloc d’un senyor sense opinió.

Parlaré sobre un tema d’actualitat per a que els visitants comproven que encara no he perdut del tot la noció de la realitat i que estic completament compromès amb el meu context socio-polític.

El tema és l'aplicació definitiva de la llei anti-tabac: Estimats fumadors empedreïts, els talibans anti-tabac ens han guanyat. Una cosa bona que ens ofereix el sistema - a banda de l'alcohol que, per una altra banda, tot vindrà... - i va i la prohibeixen als llocs públics. La gent sana de-ment i cos, europea i demòcrata, políticament correcta, moralment íntegra i èticament impecable ha aconseguit fer realitat els seus malèvols fins. Primer van començar prohibint-ho a les sales d’espera dels hospitals… A veure qui és el valent que aguanta 13 hores a una sala d’espera mentre els quiropràctics intenten solucionar la negligència mèdica de torn. (No contents amb això, ara ho han prohibit també a les rodalies dels hospitals, per si algun malaltús es deixa la finestra oberta.) Després van seguir recurtant-nos l’espai vital: A vegades eren unes ridícules mampares simbòliques (com ara als restaurants), però altres vegades es muntaven autèntiques gàbies de vidre per a la quarentena (com als aeroports), on els fumadors vagarejavem errants cigarret en mà com ànimes en pena o, pitjor, com animalons de Zoo, encetant converses d’inevitable camaraderia amb el fumador del costat, al qual també havien abandonat, apagant les burilles en aquells llejos i depriments cendrerets d'al·lumini, i quan tornavem amb la gent “normal”, amb la gent “sana”, haviem de suportar el sermó de torn sobre la integritat física del nostre aparell respiratori i les nostres butxaques, per si no haviem tingut prou amb aquesta discriminació separatista. Ara ni això, ara haurem d’esperar-nos amb el gos que han deixat nugat a la porta del restaurant. Almenys aquest no ens jutjarà...

Que perquè fume? Reconec que actualment la meua adicció no té ningun sentit i és exclussivament això: Una adicció. El mono li fa creure al meu aparell respiratori que aquest fum em dona plaer i fins i tot a vegades fa que li trobe bon gust, però és una simple percepció distorsionada dels sentits: No vull ni imaginar-me el gust i l’efecte real que faría cada calada aïllada d’aquesta alteració perceptiva. Tot i això, en els seus orígens, i en la major part de la seua aplicació actual sí que conserva el sentit: Amb setze-disset anys em vaig adonar que em passava la major part del dia sense fer rés. Açò és: Arreballat al sofà de la meua habitació amb la música ficada (Què poc han canviat les coses) i deixant la ment divagar. Aquestes eren les úniques coses que la meua ment necessitava: Ser, estar i escoltar, rés més. Però, oh, vet ací que hi ha una cosa que es diu "cos" que necessita activitat física… així que vaig trobar en el tabac la panacea que va calmar per fi aquesta ociosa mania del cos de fer coses. I així estan les coses encara, i així seguiran fins que tinga la gola com una anou podrida i els pulmons plens de xarquim. (L'alé de cotó-en-pèl socarrimat ja el tinc). Clar, aquest vici es va estrapolar a la vida pública, però si aleshores ja eixia poc de casa, ara si que no em voreu el pèl...

- Pausa per a fumar -

És ara que els talibans antitabac han vist com s’han fet realitat els seus més humits deliris de purga i extermini, ara que per fi han consumat la seua neteja ètnica particular, ara que fumar s’ha convertit en un delicte, en una militància, en una cosmovisió, quan nosaltres els -cof, cof! - fumadors, els que revitalitzem l’economia amb el nostre altruïsta ingrés perpetu d’impostos desorbitats, amb els quals paguem els sous a la mateixa gent que ens veta, és ara quan ens hem d'unir i rebel·lar-nos! O ara o mai!

Quan esteu en un espai públic i teniu a un integrista antitabac en front, parlant-vos de la última màquina de gimnàstica que s’ha comprat i refregant-se les seues mans impregnades de crema de bava de caragol, enxufeu-se un cigarret i llenceu-li el fum a la cara de la forma més arrogant que pugueu en una densa brafada envoltant! Pinteu-li un cigarret a la Gioconda! Repartiu paquets de tabac a les portes del col·legis i fiqueu anuncis il·legals per tot arreu, quan més subliminals millor! Planteu tabac a la serra el dia de l’arbre! Irrompeu a les sales d'espera dels hospitals amb un botafumeiro plè de fulles de tabac cantant el “Fumando Espero”! Munteu manifestacions multitudinàries amb aspersors gegants de fum i joves disfressats del vaquer de Marlboro per a demanar amnistia als presos polítics!

Avant, fumadors! – Cof, cof! – Avant!!

divendres, 18 de desembre de 2009

dimecres, 16 de desembre de 2009

L'etern cicle vital d'Angoixa

De sobte arriba el dia: Desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb la macabra indiferència d’un atestador cínic, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la fique al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota, i em fique a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreix del llençol.

El sol és aclaparadorament enlluernant, i el cèl ha adquirit una estranya dimensió nova de blau. Els sentits estan fora de sí. Puc notar el vent gelat de l’hivern contra la pell de les mans i la cara amb una nitidesa insospitable i l’olfacte s’ha aguditzat. Ja feia temps que no captava tantes olors: L’aroma de les olles (Ben asentades als seus fogons, sense la més mínima intenció d’escapar-se per la finestra) que preparen el dinar des de ben d’hora, barrejats amb l’olor de la llenya de les llars que emanen les xemeneies i el propi vent de l’hivern, que em porta els seus efluvis de gebre remota. A mesura que vaig apropant-me al pont nou del barranc de Barxeta, vaig notant cada vegada més l’olor de la fulla humida dels tarongers, barrejada amb l’acidesa de les taronges podrides que s’està deixant al terra la collita.

Em detinc al bell mig del pont i llence el cadàver barana avall. Pesa com un condemnat. Quan impacta sobre la runa del barranc, la mà que sobreeix d’entre els llençols sembla acomiadar-se des del més enllà. Sé que és un poc imprudent llençar un cadàver ahi, a la vista de tothom, però cregueu-me, passa desapercebut entre tota la merda: Les canyes caigudes sobre l’aigua formen una presa natural d’ampolles de plàstic buides, condons emprats, xeringues trencades, caixes buides de medicaments genèrics, botes de muntanya amb la sola desenganxada, fragments socarrimats de mobles d’oficina de les restes de veges tu a saber quin incendi, factures mullades de malversacions de fons que l’equip de govern ha llençat pel lavabo, cadires de rodes desfetes, cadàvers de pidolaires que s’han llençat completament borratxos des del pont vell... A més, a ningú se li ocorre parar-se a veure quina nova porqueria ha aparegut entre les canyes del barranc. Podia haver-hi perfectament un home ofegant-se i demanant ajuda i aquesta dona passaria igual de llarg perquè fa tard el tren (Té que anar als jutjats de Xàtiva a renegociar la custòdia del seu fill borderline), o l’estudiant que torna de València i corre apresuradament a tancar-se a casa es faria el sord i s’encendria un cigarret, perquè ha passat tot el sant dia a la universitat estudiant una carrera que no li agrada, està fart de fer el mateix viatge tots els dies i acaba de descobrir que el xicot que li agrada té núvia i dóna classes de catecisme en el seu temps lliure, i la última cosa que li importa és un moribunt. El barranc de Barxeta és el millor lloc per a llençar coses que val la pena que resten oblidades per a sempre...

Però de sobte arriba el dia: Una sensació estranya em desperta a mitan nit. El meu costat del llit s’eleva lleugerament per un pes que s’ha deixat caure a l’altre costat. Encenc el llum i allí està de nou el cos nu i tremolòs d'Angoixa donant-me l’esquena. La seua pell blanquinosa mostra signes evidents d’hipotèrmia. Li acarone els cabells, mullats i bruts, i alce el llençol. Unes algues sobreeixien de l’obscuritat del seu entrecuix. La duc amb cura a la dutxa i l’ajude a dutxar-se amb aigua calenta, després es fica el pijama. Em diu mirant-me als ulls que m’ha trobat a faltar. Jo li responc que jo a ella en el fons també, encara que no m’adonara o no vullguera adonar-me’n.

A l’endemà eixim a passejar pels carrers. El sol ha perdut tota la seua lluentor i el cèl ja no és tan blau. La realitat s’exhibeix llunyana. El meu amor per Angoixa ho eclipsa tot i acaba absorvint tot el meu ésser. Agafats de la mà avancem a poc a poc pel calendari amb inèrcia burocràtica. Els dies s’arroseguen insípids, inolors i descolorits. Els seus besos justifiquen la ressignació i els seus xiuxiuejos a cau d’orella alleugen el macabre estaticisme que se’ns presenta com a única opció. Les seues carícies dirigeixen el rerefons de freqüències melangioses amb la destresa d’una batuta experimentada. La vida és tan sols l’escenari del nostre amor malaltús: Angoixa és una amant exigent. Tot i això – o potser siga per això -, vull estar amb ella la resta de la meua vida...

Però de sobte arriba el dia: Desperte i Angoixa està morta. Em gire i la veig allí, al seu costat del llit, fent patent la seua absència amb una mirada perduda. L’agafe del muscle i l’agite sense cap intenció clara, tan sols per a comprovar l’evidència amb la macabra indiferència d’un atestador cínic, sentint la seua pell freda al palmell de la mà. L’embolique amb un llençol i la fique al damunt del seient de la meua bici, sense poder evitar que es doblegue tota, i em fique a caminar amb les mans al manillar, seguit pel meu gos, que salta i lladra per ací i per allà i de volta en quant li pega un mos a la mà morta que sobreix del llençol.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Cultura lliure a les facultats (mentals??)

La extraña pareja ataca de nuevor!
(Pica en el cartell per a fer-lo descomunal)

diumenge, 6 de desembre de 2009

Pilota Valenciana

Qui anava a dir que aquest bloc acabaria tinguent una secció d’esports…

Doncs sí: El proper dissabte 12 de Desembre Mi# tocarà amb Toni de l'Hostal a Ca les Senyoretes d’Otos, a un acte homenatge que li fan al mític pilotari “El Genovès”.

Però abans ens ficarem les botes amb el següent suculent MENÚ:

PICADETA
Coques de calbot
Ensaladilla de rebot
Pilotetes de badana
Calamarets de manró

PLAT
Vaqueta farcida amb guarnició de marxaor

POSTRES
Flam de tamborí
o
Pa de baix corda

BEGUDES
Cervessa
Refrescos
Vi: Merlot de Vicente Ribera (Fontanars)

Café i infusions.

El preu del sopar serà de 20 euros i el programa quedarà més o menys així:

20:45 Apunts i imatges sobre el joc de la pilota, per Vìctor Iñurria
21:15 Conversa amb Paco Cabanes, “El Genovès”.
22:00 Sopar
00:00 Mi# i Toni de l’Hostal

dissabte, 5 de desembre de 2009

La festa que ja tocava...

Pica’m celebrarà una festa, a mode dels sopars d’empresa tan típics d’estes dates, el proper 11 de desembre a Ca Revolta. Tota la nómina de col·laboradors del magazine s'aplegaran (que ja tocava..) al barri de Velluters per a nutrir-se modestament i compartir pintxos de truita. Eixe serà el preludi d’una festa oberta per al lector que comptarà amb la presència de Toni de l’Hostal, els Ovidi Twins i Mi sostingut.


La festa amb entrada lliure començarà a les 22.30 hores. Podeu confirmar assistència mitjançant l’esdeveniment Facebook creat per a tal objectiu.