diumenge, 31 d’agost de 2008

La vigília d'una nit d'estiu

Desperte amb la camisa esgarrada fins el melic i, sentat al llit, amb una ressaca de l’hòstia, intente recordar què collons vaig fer ahir. Els records venen com budells mentre l’habitació no deixa de donar voltes gastrointesinals. Aquesta absurda concepció ciclico-repititiva del temps quadriculat a vegades provoca deja-vus col·lectius anualment, fa que aquest estiu faja simbiosi amb l’anterior, com el transbord al metro, tot és un “fallo Màtrix” açò-ja-ho-he-viscut, però no en una altra vida, sinó en aquesta, la meua, excel·lentíssim ajuntament. Senyors amb barret i gavardina penjant-se de les faroles i la gent balla les mateixes cançons que sempre canta el mateix pederasta. I aleshores creuem la mirada, en la mateixa data, l’instant es congela, jo estalagmita i tu estalactita, o viceversa, la mateixa data que l’any passat. En aquest camí amb les llambordes tan separades hi ha que donar unes camallades tan llargues que fa mal a la ingle. Patinatge artístic i taronges siderals surant sobre el gel, acrobàtic sempre, si. I aleshores em recrimines allò perfectament recriminable i un piano toca acords menors mentre un gos aulla. Em dius que no pot ser, que teniu un tercer ull, un sext sentit, una intuició instint estéreo, un batec essència, un olfacte cec, una visió rajos-X. Sempre tornem a caure, sempre contra els nostres organismes i contra els nostres germans, sempre un poblat de donyets sobre la calç, ara ens persegueixen amb torxes i caputxes per a penjar-nos junt als misteriosos, i és comprensible, perquè ni jo ho puc comprendre, i què em vas a dir tu… Però, en fi, ací estem, en aquesta casa amb massa espills i una distribució massa abstracta, sofà de vellut com un nyispro i una paret escorredera amb una televisió de plasma dins. La veritat és que aquesta casa és més moderna que la de l’any passat. I brolla el bes incomprensible. Un bes estrany: Sense intenció de sexe posterior (ja no m’agrada la teua ferida i ho saps), besar pel mer plaer de besar, és el bes autèntic, el bes que no du enlloc, és el bes encarnissat, aïllat del procés, però no postís: els nostres cossos es freguen i hi ha relleus (estem a un plànol palpable, en la mesura en que aquesta vigilia, trànsit definitori de la letàrgia al despertar és tàctil) un bes estrany. M’encanta el teu perfum, el trobaré a faltar. I em mires com dient: “Tu no saps el que aquestes retines han vist i el que aquesta pell ha sentit, tot el que em vas a dir o tot allò que em vaja a passar, per molt trascendental o tràgic que parega, em va a resultar la mar de trivial…” I hi ha un aguait de “T’estimaria” I mentre la teua cunyada vagareja a mode de segall i avisa el teu germà telepàticament – o més be, l’atrau amb telequinesi, perquè s’olora la tragèdia que els suposa el nostre projecte de gos negre de foc de motor. El mateix, mateix projecte que l’any passat, quan caminava a quatre potes cap al teu baix ventre ( i no era l’únic adepte a la religió del teu baix ventre). Te’n recordes?:

- En què penses, amor?
- En les vèrtebres d’un xiquet acabat de néixer

Però tornem a l’instant present: el teu germà irrompeix en l’habitació i ens troba en plens jocs florals i entra com empentant i llençant-me per les escales i la teua cunyada amb la mà a la barbeta rumiant “no te’n passes massa, amor”, i jo córrec, esquive el gos, salte la tanca i seguisc corrent, el teu germà obre la porta, no deixa de perseguir-me i dic: vaig a parar, i aleshores em trenca la camisa dient-me fill de puta i se’n va. Fotre, era la meua camisa preferida! La gire i la nugue per darrere, està xispejant i fa fred. Em dispose a caminar cap al meu poble somrient com antany, pel cami de sempre, parlant amb els arbres mullats i les pedres mortes com jo. A mitan cami ix d’entre els bancals una papallona de paper albal molt maca, en companyia d’un galant caricaturesc amb una protuberància al mentó, dels d’època. Estaven follant al fang. I els dic: “tranquils, tan sols m’ha trencat la camisa”, i m’acompanyen a casa. El galant no para de riure cap als seus endins. La papallona és eixerida i encara està calenta. “Quedem en veure’ns demà”, o siga, hui. Potser ells em puguen protegir.

diumenge, 24 d’agost de 2008

Mimetisme intel·lectual

- És que… quan llegisc a Burroughs m’abelleix agafar la SIDA, quan llegisc a Bukowski o a Miller vull ser un putero, si llegisc a Kerouac, sóc un hippy bohemi i reprimisc les ànsies d’enviar-ho tot a prendre pel cul i donar la volta al món sense diners, si veig un quadre de Dalí em crec un geni… Un autèntic geni visionari…!! I m’hagueres tingut que veure el dia que em vaig llegir el Tao Te Ching eixe… Si veig alguna peli de David Lynch crec que tinc esquizofrènia, i quan veig alguna comèdia m’agradaria ser més divertit… Siga quina siga, quan veig qualsevol peli sempre acabe comportant-me com els seus protagonistes i acabe difonent la lliçò que m’ha donat, fins que en veig una altra que eclipsa l’anterior… Quan veig Lost m’arme de valor per a prendre decisions importants, i quan veig House em torne cínic… Doctor, la cultura acaba amb el meu ésser… em diu com m’he de comportar… per culpa de la cultura ara no sé qui sóc!!!

- Hòstia, si se n’adona la SGAE et cobrarà per pensar…

- No, autors espanyols no imite massa…

- Açò del mimetisme… ha sigut així sempre…?

- Si, recorde… quan era menut… vaig vore la peli d’Ace Ventura… i a l’endemà caminava i parlava d’una forma molt estranya… sense deixar de fer ganyotes exagerades… fins i tot em vaig comprar una camisola hawaiiana!! I quan em van manar llegir a Ramón Llull a l’institut vaig tenir una experiència extra-corporal amb una entitat mística… Doctor… parle’m de sa mare…

- Com? Escolte, que ací el psicòleg sóc jo…

- Ho veu? També em passa amb les persones… Sóc un mim de la personalitat, un ésser covard i dèbil incapaç de desenvolupar-ne una de pròpia… Quan estic amb aquestos sóc d’una forma, i quan estic amb aquells d’una totalment diferent…

- Potser pense que la forma de vida humana aliena més propera –tant espacialment com temporal - és la correcta… Si… segur que darrere d’eixa carcassa d’aparent despreocupació s’amaga una ment antigament molt racional que va renunciar a donar una explicació lògica i raonable a tots i cadascún dels aspectes de la seua vida. La vida a vegades és molt absurda i a vosté se li van acabar les hipòtesis. Moltes vegades és millor deixar-se dur… Ara pensa que no té prou criteri per a admetre que la seua forma de vida, una forma de vida original – és a dir, una forma de vida elaborada exclusivament per vosté – podria ser viable i, per descomptat, absolutament “correcta”…

- Però doctor… vosté creu que açò és possible…? És a dir… vosté, per exemple… imita la generació anterior, i així successivament, perquè vivim en societat i… d’on trac jo les influ… influències, doctor… això és impossible… sóm un animal social! Fins a quin punt puc ser lliure si visc en societat? Crec que… ni tan sols la mort em lliurarà!

- Vosté pot viure perfectament en societat i desenvolupar una personalitat pròpia, basant-se en les seues pròpies experiències… és tan obvi! desenvolupar una personalitat… que sap que en té una… sota tota eixa muntanya de llibres hi ha una personalitat pròpia que hem de treure a la llum, per això haurem de practicar-li una serie de cures… Pel que fa a la cultura, anem a substituïr tots eixos llibres per best-sellers, ehm, per a que deixe de calfar-se tant el cap… alguna cosa d’aventures, sense cap pretensió, pel mer plaer de la lectura, a mode de parxe de nicotina, ja sap… La Sombra del Viento, per exemple, li sona…? Ehm… de l’art abstracte ni parlar-ne, i encara menys del cine… la música barrejada amb imatges… això és una arma molt persuasiva…! I… en quant a series, substituïrem les estrangeres per les espanyoles, en les quals tots els personatges són plans i carents de carisma, val…? Anirem disminuïnt progressivament el consum de best-sellers i sèries espanyoles fins que no tinga cap necessitat cultural, com a molt llegir les solapes del sabó quan està cagant – a vegades sorprenen – i comentar anuncis guapos amb els amics. En aquest entorn senzill i lleuger li serà més fàcil floréixer a la seua personalitat… Pel que fa a les persones… té vosté parella o algun tipus de relació sentimental…?

- No…

- És evident que no, no sé ni perquè pregunte… Doncs haurà de deixar de veure a la gent durant una temporada després de la cura per disminució amb el material cultural. Al seu paréixer, la gent li imposa, tant explícitament com implícita, la seua visió del món, que impedeix a la seua vertadera personalitat aflorar, veient vosté mateix aquesta com una cosa absurda o, directament, inexistent. Tot aquest procés finalitzarà passant una temporada a la muntanya, parlant amb vosté mateix sense cap tipus de filigrana espiritual, tan sols estant en armonia amb la natura… La natura és la influència original… la natural… una influència possitiva… no ha de tenir-li por… Quan trobe al seu autèntic JO, torne a la civilització – després de passar per la consulta, per descomptat – i aleshores podrà tornar a interactuar amb altres humans una vegada s’haja adonat que la personalitat d’aquestos no és una cosa que ha d’imitar i que cap personalitat no és la correcta, és tan obvi! Una vegada siga vosté mateix, podrà tornar a consumir eixos llibres tan estranys sense por de que poseeisquen el seu ésser, sinó com a una mera recreació intel•lectual amb la qual poder contrastar la seua - aquesta vegada si - pròpia, inherent i autèntica personalitat.

- I... doctor... creu vosté que aquest text influïrà molt al lector?

- No si no és com vosté…

dimarts, 19 d’agost de 2008

Psychoredux circulomás

Suc de Màtrix. Aproximacions a l’eternitat i la descomposició. Enèrgica juventut. L’immens poder ancestral dels fongs, totes les seues possibilitats multidimensionals i extrasensorials. Viscosa reminiscència astral. Confluïr units. Intentar alcançar la unitat, la cohesió. Somriure d’orella a orella. Els plànols de consciència es van adaptant a l’assimilació de la substància portal. El nostre espèrit es frega els peus a l’estoreta de “Benvinguts” que hi ha al llindar del pla de l’eternitat i la expansió. Tertúlia telepàtica. Quan creuem la mirada, sabem que alguna cosa cíclica ix de les nostres retines. Un fluïr d’energia còsmica que ix de les meues retines i entra a les teues, i ix de la punta dels teus peus i entra als meus. Som eternitat en la mesura en que som moment irrepetible. Cicle i infinit. Energia palpable i visible. Flueix de la punta dels teus dits fins al meu cap vibrant i dels meus dits a les teues teles. Pigues fluorescents.Avançar units a través del llindar de la expansió. Les cadenes invisibles amb les que ens guien els nostres espèrits ens guien cap a l’eternitat interior. Hem de seguir els seus pasos i supeditar els seus dessitjos a tot. En la nostra recerca de la unitat, la dispersió, si ens ajuda a alcançar la introspecció i l’exploració individual de l’univers, és sempre possitiva. Els peus del meu esperit em saluden. Senc remors electromagnètics de Kryon que em duen cap al Sol central. Riure cap arrere. Em pesa el cap. Em vibra. Sant Pere del bosc. Energia vibrant. Entrar al laberint que ens du a la llum. Buscar les cases dels éssers de l’inframon. Cohesió. Tsunami sensorial. Tres egos s’entrecreuen en vista quatridimensional. Comencem a abocar-nos a la transfiguració. Set braços. La muntanya és corba i m’atrau cap a l’Univers. La muntanya és quadriculada i blava.

Trascendir a l’espai. Fer parar el temps. El meu esperit em saluda. La vida transita i ens mostra eufòricament el trànsit, el succeïr, el cicle, l’essència, la transmutació. Fils vegetals en continu creixement sobre rames transversals. El vertader cosmos flueix físicament pel meu interior, per les meues venes, per les meues entranyes. Fins ara sempre havia pensat que el meu cos era un recipient en el qual habitava el meu espèrit, però ara sé que no som recipient, sinó aqüeducte, ja que no podem retenir el cosmos al nostre interior, sinó deixar-lo fluïr en continu succeïr i fluir nosaltres amb ell. Mirada no d’admiració, sinó d’absorció. Total armonia amb la natura i la sabiduria trascendental de l’Univers. Quan el cel es fa roig es poden veure les estrel·les, quan es fa verd no. Amaneix. Corona d’estrel·les. Interferències. El teu rostre enlluernador. Pigues. Energia còsmica. Assimilar el vast Univers en un micro-segon. Badall magnètic.

La diferenciació de plànols a un entorn el més artificial possible. La ciutat. Enfrontar-nos a l’assimilació de la carn, la ressignació de l’esperit. Màtrix en la seua màxima esplendor. La civilització d’allò robòticament mecànic. Moltes formigues intentant arrossegar la molla més gran. La maqueta de la civilització construida per un vell boig. Treure el nostre esperit a passejar pels carrers, i atravessar l’asfalt i les parets amb els seus ulls en busca d’un acord cadencial que ens connecte amb la natura i ens desdoble en ondulació. Puja un formigueig pels peus, turmells i genolls. Pulmons plens d’energia. La mirada intueix un embrió de visió calidoscòpica. Tots connectats per un fil invisible que ens permet comunicar les nostres percepcions i emocions. Connectats en xarxa sideral, veiem la ciutat de color verd. Tremolor als peus. Les llambordes es mouen. Els meus peus tenen unes ganes increibles d’atravessar l’asfalt. Badall magnètic. Hol•lograma. Fotogrames ralentitzats. Temps es desdobla. S’estira l’energia elàstica del pit. Cara groga, pigues multicolor. Cara blava. Se’n va l’ull. Cara taronja. La vorera sembla una estora-serp. Trampa medieval, cuc sideral. Les cases ballen. Un punt verd traça una linia vertical desde la qual comencen a eixir dibuixos florals perfectament simètrics i sincronitzats. La mirada es projecta en panavisió.

Olor tàctil. Els carrers es fan amplis i estrets després. Els llums penjen de fils. Som amics, no vos adoneu...? Viatgem a aquesta nau intergal·làctica sobre els rails d’allò imprevist. Sobre l’olor del passat. Som música sobre bicicletes i serps que no saben exactament si existeixen. Què és el que volem realment? Em fregue el cap frenèticament amb les dues mans. Alguna cosa està en estat d’ebullició. En estat de latència, o de lactància. Tinc un fetus al cap. Em toque el front. Conducte urgent del pit. El gemit infinit en loop. Tinc una malaltia increible que es diu autobus, que es diu avio, que es diu transreverberació. Ara mateix podrien haver cavalls negres i alats sulfurant escuma per les planes de la Patagònia. Les mosques que pareixen dissecades, però estan atentes i mirant de reüll amb els seus seixanta-set ulls. El Tao que es diu Tao no és Tao. La mosca que es diu Tao és 1. Es transforma i es converteix en 7. El 7: El 9. El 9 és la transformació. El Tao és la mutació. La mutació no pot ser captada. Et vaig veure a una realitat paral·lela, duies una corona d’estrel·les. Somriure atòmic. Flexibles carrers. Tsunami i amor en relleu. Cohesió en relleu. Truita d’ulls, boques, nassos i llengües a la quinta dimensió. Les meues mans buscant els seus relleus, les seues mans buscant el meu. A la ciutat els nostres esperits son carnals en la mesura en que som éssers nugats a les nostres condicions terrenes. Espirals inacabades. Infinit en construcció. Bàlsam, oasi i desert blau. Trànsit, acceleració i expansió. Línies geodèsiques que atravessen les parets i baden l’asfalt. Varietats pseudoriemannianes que em fan emmanillar el futur al llit d’allò imprevist. Confluïr de dessitjos. Processó de llimacs entrecreuats. Amb la bava que desprenen confeccionen el teixit de l’instant.

Allò sensorial s’aglomera darrere una presa a la ment que espera a ser oberta. El fetus del meu cap dona patadetes i, a vegades intenten punxar-lo per a avortar. Tot roman en alguna cosa més que silenci. El silenci del silenci. L’absència del so i l’absència del silenci com a absència del so. El meta-silenci. Darrere les parpelles, formes geomètriques es mouen aleatòriament sobre un fons de senefes florals. En cada batec, les venes de l’ull brillen. De sobte tot es fa fosc i es veu un punt blanc perfectament nítid viatjant pel no-rés visual. Es deten al centre i comença a fer-se gran i a vibrar. L’home a la lluna. Marilyn Monroe. Uri Geller doblegant culleres. Espiral cromàtica. Em dirigisc cap al punt blanc en atracció urgent cap al final del túnel fins que finalment isc del meu cos. Cinema natural. Una esgarrifança recorre la columna vertebral. Sóc catapultat cap al cèl, com si algu haguera llençat un hamet des de les estrel·les i s’haguera enganxat al pit. Viatje a una velocitat lumínica i increible. Estic a la lluna i esquive els cràters sobre el meu antic monocicle. M’ajuste el llarg barret de copa i li done una calada a la meua elegant pipa. El monocicle despega, com a ET l’extraterrestre i em dirigisc de nou cap a la terra. Aterre al cim de l’Himalaia i se’m punxa l’immensa roda davantera. Em precipite muntanya avall, entre volant i esquiant, a dos metres dels abruptes vessants. Atravesse una espessa boira ataronjada baix la qual, després de volar en caiguda lliure durant uns deu minuts, hi ha un llac verd. Algu treu el tapó i es forma un remoli que em transporta a través d’una gruta submarina. Immortalitat. Serenitat i pau inigualables. No existeix el temps. Una constant. El poder de la ment ho conquereix tot una vegada s’allibera de les preocupacions. La mort, o una altra dimensió. La pau eterna. Una sensació de comoditat creix inhexorablement. Espiral cromàtica. Uri Geller doblegant culleres. Marilyn Monroe. L’home a la lluna. Trinaranjus.

Karl Marx fent caiguda lliure. Els Power Rangers al corredor de la mort. Hitler amb bata de científic a un anunci de llavadores. Màgica i ancestral olor. Núvols difuminats avancen pel cèl amb por a deformar-se. Cap de drac. La resta del cos del drac. Fong, fi i allargat.

Milers de sorolls estranys em persegueixen. Crits i rialles a l’altra banda de la muntanya. Un forat dimensional a una paret dels túnels que emet veus sarcàstiques i fortes carcallades. Una família de tètrics éssers-canya que m’observa amb els seus gestos retorçuts. Veus d’ultratomba ressonen al meu cap fent que em teletransporte. Entre inconscients i ansiosos freguem els nostres cossos anticipant-nos a la cohesió. La seua vagina fluorescent i el seu ventre lleugerament corb com l’univers i la seua cadera en horitzó ondulant i les seues cuixes en túnels d’energia ascendent i va baixant lentament fins a seure al meu damunt i veig els seus ulls les seues pigues la seua cara la seua boca les seues orelles milions de pels rebolicats i la seua mirada en fulleta d’afaitar i la seua llengua viperina de nimfa i continua baixant més i més i més em desabotona el pantaló la meua negra daga de foc li enlluerna la cara torna a seure al meu damunt i com una serp enverine la seua ànimai veig els seus set ulls els seus tretze sols la constel·lació de les seues pigues energia ascendent i tubular des de la punta dels dits dels peus i desde la coroneta rius de llum metafísica en incessant fluïr projecció projecció projecció puja i baixa invissible i immedible mística sideral onírica energia centrípeta en punt de connexió astral la fricció de la continuïtat projecte d’eternitat pàlpit frenètic cura i redempció el fetus del meu cap es derreteix i el líquid raja per la columna vertebral amor plaent placemta derretida d’amor un llimb sota les nostres pells terbolí i vertígen vèrtex som reflex estic assassinant-la estic assimilant una força desbordant ix del nostre interior i detona les nostres ànimes en frotació després elipsi temporal alguna cosa em parteix l’espinada i em trenca el cap enrrere la terra rebenta i les nostres ànimes cauen. Una flor obscura i preciosa brota del seu ull esquerre.

Vida que brolla. Estornuts terraquis de nacre cristal·lí i verd i atòmic. Estornuts de Gaia en efervescent fluir. Meravellosa vegetació cromàtica que ens envolta, alimenta. Naturalesa febril positiva. Adonar-se’n d’una ambivalència sexual premonitòria perquè penses en els tancs, i en les guerres, i en la fam, i en la decadència humana, i en l’odi i la rancúnia, i albires una nova consciència, un nou nivell d’amor per a tots els éssers amb els que viatgem, tot amb una increïble projecció del JO original. Sentir-se aprop de la veritat. Els cèls desapareixen, perque son humans. La rancúnia desapareix, perquè és humana. La ràbia i la impotència desapareixen, perquè són humanes. Vaig desfent-me de totes i cadascuna d’aquestes qualitats inherents, que al xocar contra terra produeixen xicotets bassals de fastigos petroli i desapareixen a l’instant, s’evaporen, i dessitjes que mai, mai més tornen. L’esperit es queda un i respires aire frec. Cau un planol de visió celest, que s’acobla a la mirada com una visera sideral, i veig tota la vall en colors i olors càlides. Mesure la calor de l’esperit Sol, i de l’esperit Rajada-que-vola-davant-el-Sol-rodejada-de-gotes-en-imatge-congelada. I el calor del cos de terra que ondula com catifa sobre l’aigua, que es l’esperit de Gaia que es descollona amb nosaltres davant de com de senzill i gratificant és tot. Et sents d’acord i coherent amb el temps que flueix, com una Nova Era. El Signe dels Temps gronxat per una nana ancestral. Etern i a la vegada trist pels que no. Paràbola metafísica de set braços i set sols al front amb la mirada perduda. Els arbres son molls, es multipliquen i es divideixen i treuen les seues arrels quadrades ondulants. I veig els ulls entreoberts, i les dents i els crits, i el somriure, i un collar, i els pèls i les teles i les pells i les carcallades i els balbucejos indesxifrables i tot el pes sobre mi i com els rajos de Sol penetren pels badalls que queden entre els cossos enrogits.

Adonar-se’n del misteri clar i mut del qual està compost el temps. Adonar-se’n del gran silenci. El temps, més que estar lligat a l’espai, està lligat al so i, al detenir-se el so, es deten també el temps. A aquest ultra-silenci seu el batec de totes les tremolors. Llac elèctric fora del meu jo, dia i ordre. Cada respiració crema sense deixar rastre. La muntanya és un paradis de braços verds que em miren. Em besen i moren després. Cataclisme i perfum. El gegant verd gaudeix la seua soledat cimera sota un badall a l’ozó que emet un espurneig assincopat, en vertical, com unes entranyes còsmiques. Milers de violetes en flames. Una forta visió ho enrubina tot. Salte al kaos incoherent. M’accelere. Em retarde. Em quede sostés a l’aire. Cree espais i temps simultanis. Mili-segons eterns. Estima i fes el que vullgues. Ho estime tot i m’estime a mi mateix, i em senc fora del temps. Fora de mi. Note l’absència de gravetat al meu estomac. L’expansió surreal de l’instant. Inteligència pre-lògica. Èxtasi elèctric. Bambolla fluorescent que crida. Adonar-se’n de que la teua vida terrena és un etern cercle de vergonya, que et du a la culpa, i aquesta al sentiment d’insuficiència, i aquest a la vergonya de nou.

Beethoven va dir que la música és la mediadora entre la vida de l’esperit i la vida dels sentits. M’estire a terra i tanque els ulls. Note perfectament les vibracions de la música convertides en ones fetes de fines partícules que atravessen tot el meu cos i l’espai circumdant. I fora del meu cos seguisc sentint les parícules atravessant-me. Me n’adone que estic captant els meus cossos subtils i experimentant quànticament amb ells. Me n’adone dels enormes espais que hi ha entre cadascún dels seus components. Espais vastos, enormes i tan buits que per això mateix no poden oposar resistència a les ones que conformen la música, que entren al meu cos com una marea, inundant de colp milions de preses buides. El meu cos, permeable a les vibracions sonores, deixa de tenir límits reconeixibles. Es fon amb la música i, a través d’ella es fon també amb l’espai mateix, que està igualment inundat d’ella. Començe a sentir que entra pel meu cap una altra marea, molt distinta que la que provenia de la música, càlida i molt més forta. L’energia baixa com un torrent per tot l’interior del meu cos i ix de mi com si estiguera parint-me a mi mateix.

El cèl està clarejant. M’alçe exhaust, com si haguera guanyat la major de les batalles. Veig un turó proper: Ahí estan els meus amics. M’aprope cap a ell arrossegant els peus. Hem assimilat l’aigua, l’aire, el foc. Fa olor a otzó. És l’hora precisa per a que exploten els nostres cors. Estem oferint-li sendes per estrenar al Sol. Comença a amanéixer…

diumenge, 10 d’agost de 2008

La boja del poble (II)

Després de sendes investigacions, vaig descobrir que, en realitat, la dona que sempre acompanyava Maria la Castellana era sa mare. I que, en realitat, María la Castellana era sa mare. La seua pròpia mare no, sinó que a sa mare li dien Maria la Castellana i la que creia que era Maria la Castellana en realitat és la seua filla, que no sé com li diuen. En fi, l’anomenarem “Maria” a seques. Les ànsies sensacionalistes per fer d’una història real un escrit sensibler em van jugar una mala passada, però això no li lleva drama al fet. En realitat és qüestió de matís: De totes formes, María estava realment sola quan em va creuar la mirada. Estava vertaderament perduda i desesperada.

Ací és on entra en joc el nostre benvolgut Ximo. Ximo és un home grandot que abans tocava la tuba a la banda municipal del poble, fins que, desgraciadament, un fatídic accident en moto va deixar inactiva bona part del seu cos. Tot i això, encara podia caminar (i fer moltes més coses, com va descobrir Maria posteriorment), però no tenía suficient articulació als dits com per a coordinar la combinació de les quatre tecles de la tuba en busca de les notes, aixi que va passar a tocar la percussió fins que es va deixar la banda definitivament.

Ximo es passava les vesprades sentat a un banc de la glorieta, o bé recolzat a una de les baranes de la carretera principal del poble, sempre escoltant la seua eterna ràdio a piles, amb una parpella mig caiguda, i sempre en soledat.

El moment exacte en què Ximo entra en la vida de la nostra estimada Maria ha estat corroborat per l’amiga d’una amiga que treballa al centre d’assistència per a discapacitats i gent major, ubicat al costat de l’ambulatori. Va entrar als lavabos i va escoltar uns gemits assincopats. Es va apropar a l’última porta, que estava entreoberta, i la va obrir amb cura i amb cara d’espant, com ho fan a les pel•lícules de terror. Però el que hi havia allí no feia por. Tot al contrari, era d’allò més bonic.

Ximo embestía a María amb la seua enorme polla. (L’amiga de l’amiga li va dir a l’amiga que era doscomunal.) La parpella caiguda li tremolava. Maria colpejava les parets extasiada. Semblava que ningú dels dos estiguera allí. Com si els dos foren aliens a l’acte i fóren els seus cossos, independents de la ment degradada, els que actuaren per ells.

L’amiga de l’amiga va agafar una granera que hi havia aprop i els va colpejar aturdida per a que frenaren l’acte. Però la maquinària no es podia parar, i van arribar a l’orgasme així: Amb una treballadora del centre d’assistència colpejant-los amb una granera.

La última vegada que els vaig veure anàven feliçment agafats de la mà. Ximo caminava trontollant, i María lleugerament apresurada i fumant. Vaig saludar a Ximo, que encara em recorda de la banda (Això que la va deixar quan jo era ben menut). Per fi havien trobat la llum després de tanta turbulència en les seues desgraciades (amb el significat més romàntic de l’adjectiu) vides. Es dirigien a les afores, probablement a buscar un lloc on consolidar la seua història d’amor (tan especial i encarnissada) en el que cap treballadora puguera colpejar-los amb una granera. Brinde per ells.

Ximo i Maria es podria dir que pertanyen a la saga de freaks del poble (ala, tots al mateix sac), entre els quals es troben iaios senils, com ara Topet (que en pau descanse), un home baixet i raquític d’uns seixanta anys que ens ensenyava el penis i ens feia una demostració de flexions al mig del carrer (10 flexions) a canvi de donar-nos vint duros, o Ramonet, que contestava a les nostres infantils salutacions matinals amb una retafila d’ininteligibles bramits que sempre acabaven en un mal pronunciat “Fills de puta!”. També els alcoholics mítics, com ara Torrentí o el pare de Míriam, que es van fer gran amics de mon pare quan li vaig dir que odiava el futbol. (De fet aquesta serà la meua futura professió. Estic estudiant la carrera als bars de més prestigi, i els cambrers ja em recomanen com a un bon alcohòlic en potència. Una futura promesa. Un diamant en brut.) I com no, les llegendes vives de l’alcoholisme bohemi en bicicleta, com ara Tino el Caragolero, que és del poble del costat, però que va haver una temporada que era com si fóra del poble, perquè allà ja li havien vetat l’entrada a tots els bars, fins que li van vetar l’entrada a tots els d’ací, i el Vinillo, l’elegant i esquelètic indigent vestit amb traje, clavell a la butxaca de la camisa inclòs, que viu al vell molí de la volta al circuit, i a tots els que em deixe.

Trascendint de la burla infantil (i parlant totalment en serio) tinc que dir que tots ells desprenen una poètica romàntica concreta (val, dient açò em recorde a eixes reunions de fastigosos snobs al voltant de la fotografia de torn d’un indigent moribund recalcant amb el Martini a la mà l’alt contingut poètic de la imatge, però em senc identificat - i sobretot, em sentiré identificat quan m’alliste a les seues files - amb eixa no-integritat, o almenys, eixa pseudo-integritat (per part dels “integrats”).

Hauriem d’escoltar més als bojos del poble, als bojos de tots els pobles. Ens queda molt que aprendre de tota aquesta entranyable gent, de la seua filosofia, de la seua visió del món i la seua poètica romàntica. Són – i serem- un viu reflex de la societat, un element present a totes les cultures des que l’home és home. Si una societat desprecia al boig, està menyspreant la seua pròpia bogeria, i acaba empresonada per a sempre - parlant en termes socio-psicoanalistes - en el "super-nosaltres". També vosaltres els presumptes san(t)s incrementeu, al marginar el transtornat, la fragmentació i posterior pèrdua de qualsevol intent d'identitat col·lectiva.

diumenge, 3 d’agost de 2008

Free WAV-to-MP3 converter-woman

Em trobava punxant amb el dit índex el reflex de la meua cara a la font que hi ha al bell mig de la plaça. La punxava i unes ones concèntriques distorsionaven el meu rostre. (A més, els rostres són molt estranys quan es miren des d’un reflex inferior. És una perspectiva poc comuna). Vaig sentir una presència, vaig difuminar el reflex amb la mà i em vaig girar. No hi havia ningú, però havia aparegut una caixa de cartró enorme a un extrem de la plaça. “FRAGIL”, posava en lletres grans i negres. Aleshores vas eixir de la caixa i vas fer pose de mim feliç. Et vas apropar a mi movent sensualment les caderes, eixes arrugades cames amb els mitjons esgarrats i la minifalda. Els teus tacons ressonaven per les antigues llambordes i les parets deteriorades de tota la plaça. Estaves mal maquillada. Tenies la cara molt demacrada. Et vas apropar a mi, em vas palpar la bragueta i vas seure a les escales, rebolican-te la escarotada melena. Vas recolzar el cap sobre els teus braços creuats, com si ja no pugueren suportar tan de pes. Al principi desconfiava de tu… “Aquesta m’obrirà la cabota com si de la mort de Pac-Man es tractara…”, però vaig acabar seient al teu costat i acaronan-te els cabells, com dien-te “Tranquil·la, estic ací. Estic ací amb tu…”. Vas alçar el cap. Tenies sang al nas. La vaig llepar, i aleshores ens vam quedar mitja hora contemplant la cruïlla de les nostres mirades desorbitades. La ciència-fricció en contacte ocular. La teua injectada, i la meua aspirada en pipa blava. Vas recolzar el cap al meu muscle, i jo vaig perdre la mirada i vaig continuar fumant, com si t’hagueres recolzat en no-rés. I ens vam adonar què hi érem sols, encara que hi haguera tanta gent. L’entorn circumdant s’accelerava i no ens incumbia per a rés. Allò era com sempre, sols que aleshores hi érem conscients. Acariciaves les meues teles. Em deies que et pareixen molt suaus. Jo et veia nua, i encara estavem al carrer. “Un moment, eixe ull no va ahí. Ah, ara si. No et mogues tan ràpid, hòstia.” Era hora d’anar-nos-en cap a casa. Ens vam agafar de la mà, i vam passejar pels turons de la metanfetamina. “Sabem que anem a acabar mal. Sabem que anem a acabar molt mal. Sabem que anem a acabar.” – cantaves macàbrament. Vam parar a descansar a les escales llises i pulides d’una modesta esglesieta de barri. Vas seure al meu damunt. T’alçaves, donaves una volta de 180º amb la mà al front i tornaves a seure. Miraves pel pastell de les gruixudes portes de l’església “Què et passa?” “Hi ha policíes i retors. Estàn ahí dins, espiant-nos pel pastell.” “Tranquila, ací la pena de mort ja està abolida” I aleshores ens vam besar. Però quin bes més estrany! (Si és que a això se li podia anomenar besar…) La teua mandíbula tremolosa i eixa llengua tan inerta i freda… Començaven a picar-me les dents. Cara a casa, havia de dónar oralment les ordres al cervell per a poder caminar. “Que la cama esquerra pege una petjada! I ara la dreta!” I tu et ries, perquè sabies que anava en serio. Vam arribar a ma casa. Vaig clavar les mans a la butxaca i, en compte de les claus, vaig treure un xicotet i viscós fetus de gos. El vaig estampar, introduïnt-lo pel pastell, esclafant-lo fastigosament amb els dits. La porta es va obrir. Vam entrar arrossegant els peus. Et vaig col·locar al damunt la taula. “Peses massa per a com de prima que estàs” Et vaig llevar el top i el sostenidor. Tenies un cos trist, raquític i decadent, plé de taques, arraps, trossos de pell podrida, i les costelles marcades. Et vaig alçar la falda i aleshores et vaig veure la trompa-vagina. Era un úter extern, a mode d’una grossa probòscide retro-futurista composta per una espècie de paper albal sostés per uns anells metàl·lics, com si fóra un tub d’aire condicionat, i a l’extrem hi era la vagina.



Va ser un coit molt estrany: La teua trompa em xuclava el penis eufòricament i extasiada, emetent sorolls molt exagerats de succió humida i exacerbada. Uns moments abans d’arribar a l’orgasme, la trompa va anar obrint-se, augmentant de tamany els cada vegada més fins ars metàl·lics i allargant-se i fent-se més i més gran, fins que em vaig veure totalment dins d’ella com un cuc de seda dins un capoll. Es veien les trompes de Farlopa. Et vas escórrer, mullant-me tot, i continuaves xuclant-me i xuclant-me. Els teus fluits vaginals éres àcids. La meua roba es va desintegrar i em vas fer cremades de segon grau. I així em vaig escórrer, rebolcant-me entre tots els àcids i restregant l’esquena contra el lliscadís tacte del paper albal. Quan vas llevar el dispositiu-boa del meu cos, m’havien eixit ales de colorins i antenes.