La vigília d'una nit d'estiu

Desperte amb la camisa esgarrada fins el melic i, assegut al llit, intente recordar què collons vaig fer ahir. Els records venen com budells mentre l’habitació no deixa de donar voltes gastrointesinals. Aquesta absurda concepció ciclico-repititiva del temps quadriculat a vegades provoca déja-vus col·lectius anualment, fa que aquest estiu faja simbiosi amb l’anterior, com el transbord al metro, tot és una errada de Màtrix: açò ja ho he viscut, però no en una altra vida, sinó en aquesta, la meua, Excel·lentíssim Ajuntament. Senyors amb barret i gavardina penjant-se de les faroles i la gent balla les mateixes cançons. I aleshores creuem la mirada, en la mateixa data, l’instant es congela, jo estalagmita i tu estalactita, o viceversa, la mateixa data que l’any passat. En aquest camí amb les llambordes tan separades cal donar unes camallades tan llargues que fa mal a l'engonal. Patinatge artístic i taronges siderals surant sobre el gel, acrobàtic sempre, sí. I llavors em recrimines allò perfectament recriminable i un piano toca acords menors mentre un gos udola. Em dius que no pot ser, que teniu un tercer ull, un sext sentit, una intuïció, un instint estèreo, un batec essència, un olfacte cec, una visió rajos-X. Sempre tornem a caure, sempre contra els nostres organismes i contra els nostres germans, sempre un poblat de follets sobre la calç, ara ens persegueixen amb torxes i caputxes per a penjar-nos junt als misteriosos, i és comprensible, perquè ni jo ho puc comprendre —i què em vas a dir tu… Però, en fi, ací estem, en aquesta casa amb massa espills i una distribució massa abstracta, sofà de vellut com un nispro i una paret corredissa amb una televisió de plasma dins. La veritat és que aquesta casa és més moderna que la de l’any passat. I brolla el bes incomprensible. Un bes estrany: sense intenció de sexe posterior, besar pel mer plaer de besar, és el bes autèntic, el bes que no du enlloc, és el bes acarnissat, aïllat del procés, però no postís: un bes estrany. M’encanta el teu perfum, el trobaré a faltar. I em mires com dient: «Tu no saps el que aquestes retines han vist i el que aquesta pell ha sentit, tot el que em vas a dir o tot allò que vaja a passar-me, per molt transcendental o tràgic que parega, em resultarà la mar de trivial». I hi ha un aguait de «T’estimaria». I, mentre la teua cunyada vagareja a mode de segall i avisa el teu germà telepàticament —o, més be, l’atrau amb telecinesi, perquè s’olora la tragèdia que els suposa el nostre projecte de gos negre de foc de motor. El mateix, mateix projecte que l’any passat, quan caminava a quatre potes cap al teu baix ventre. Te’n recordes?: 

—En què penses, amor? 

—En les vèrtebres d’un xiquet acabat de néixer.

Però tornem a l’instant present: el teu germà irromp en l’habitació i ens troba en plens jocs florals i entra com empentant i llençant-me per les escales i la teua cunyada amb la mà a la barbeta rumiant «no te’n passes massa, amor», i jo còrrec, esquive el gos, salte la tanca i seguisc corrent, el teu germà obre la porta, no deixa de perseguir-me i dic: vaig a parar, i aleshores em trenca la camisa dient-me fill de puta i se’n va. Fotre, era la meua camisa preferida! La gire i la nugue per darrere, està xispejant i fa fred. Em dispose a caminar cap al meu poble somrient com antany, pel camí de sempre, parlant amb els arbres mullats i les pedres mortes com jo. A mitjan camí ix d’entre els bancals una papallona de paper albal molt maca, en companyia d’un galant caricaturesc amb una protuberància al mentó, dels d’època. Estaven follant al fang. I els dic: «tranquils, només m’ha trencat la camisa», i m’acompanyen a casa. El galant no para de riure cap als seus endins. La papallona és eixerida. «Quedem en veure’ns demà», o siga, hui. Potser ells em puguen protegir.

La boja del poble (II)

Després de sendes investigacions, vaig descobrir que, en realitat, la dona que sempre acompanyava Maria la era sa mare. I que, en realitat, María era sa mare. La seua pròpia mare no, sinó que a sa mare li deien Maria i la que creia que era Maria en realitat és la seua filla, que no sé com li diuen. En fi, l’anomenarem «Maria» a seques. 

En qualsevol cas, María estava realment sola quan em va creuar la mirada. Estava vertaderament perduda i desesperada. Ací és on entra en joc el nostre benvolgut Ximo. Ximo és un home grandot que abans tocava la tuba a la banda municipal del poble, fins que, desgraciadament, un fatídic accident en moto va deixar inactiva bona part del seu cos. Tot i això, encara podia caminar —i fer moltes més coses, com va descobrir Maria posteriorment—, però no tenia suficient articulació als dits com per a coordinar la combinació de les quatre tecles de la tuba en busca de les notes, així que va passar a tocar la percussió fins que es va deixar la banda definitivament. 

Ximo es passava les vesprades assegut a un banc de la glorieta, o bé recolzat a una de les baranes de la carretera principal del poble, sempre escoltant la seua eterna ràdio a piles, amb una parpella mig caiguda, i sempre en soledat. El moment exacte en què Ximo entra en la vida de la nostra estimada Maria ha estat corroborat per l’amiga d’una amiga que treballa al centre d’assistència per a discapacitats i gent gran, ubicat al costat de l’ambulatori. Va entrar als lavabos i va escoltar uns gemits sincopats. Es va acostar a l’última porta, que estava entreoberta, i la va obrir amb cura i amb cara d’espant, com ho fan a les pel·lícules de terror. Però el que hi havia allí no feia por. Tot al contrari, era d’allò més bonic: Ximo envestia a María. La parpella caiguda li tremolava. Maria colpejava les parets extasiada. Semblava que ningú dels dos estiguera allí. Com si els dos foren aliens a l’acte i foren els seus cossos, independents de la ment degradada, els que actuaren per ells. L’amiga de l’amiga va agafar una granera que hi havia prop i els va colpejar atordida per a que frenaren l’acte. Però la maquinària no es podia parar, i van arribar a l’orgasme així: amb una treballadora del centre d’assistència colpejant-los amb una granera. 

La última vegada que els vaig veure anaven feliçment agafats de la mà. Ximo caminava trontollant, i María lleugerament apressada i fumant. Vaig saludar a Ximo, que encara em recorda de la banda —això que la va deixar quan jo era ben menut. Per fi havien trobat la llum després de tanta turbulència. Es dirigien a les afores, probablement a buscar un lloc on consolidar la seua història d’amor —tan especial i acarnissada— en el que cap treballadora poguera colpejar-los amb una granera. 

Ximo i Maria es podria dir que pertanyen a la saga de freaks del poble, entre els quals es troben iaios senils, com ara Topet —que en pau descanse—, un home baixet i raquític d’uns seixanta anys que ens ensenyava el penis i ens feia una demostració de flexions al mig del carrer a canvi de donar-nos vint duros, o Ramonet, que contestava a les nostres infantils salutacions matinals amb una retafila d'inintel·ligibles brams que sempre acabaven en un mal pronunciat «Fills de puta!». També els alcohòlics mítics, com ara Torrentí. I, com no, les llegendes vives de l’alcoholisme bohemi en bicicleta, com ara Tino el Caragolero, que és del poble del costat, però que va haver una temporada que era com si fóra del poble, perquè allà ja li havien vetat l’entrada a tots els bars, fins que li van vetar l’entrada a tots els d’ací, i el Vinillo, l’elegant i esquelètic indigent vestit amb trage, clavell a la butxaca de la camisa inclòs, que viu al vell molí de la volta al circuit, i a tots els que em deixe. 

Tots ells desprenen una poètica romàntica concreta. Hauriem d’escoltar més als bojos del poble, als bojos de tots els pobles. Ens queda molt que aprendre de tota aquesta entranyable gent, de la seua filosofia, de la seua visió del món i la seua poètica romàntica. Són —i serem— un viu reflex de la societat, un element present a totes les cultures des que l’home és home. Si una societat menysprea el boig, està menyspreant la seua pròpia bogeria, i acaba empresonada per a sempre —parlant en termes pseudofreudians— en el «super-nosaltres». També vosaltres, els presumptes san(t)s incrementeu, al marginar el trastornat, la fragmentació i posterior pèrdua de qualsevol intent d'identitat col·lectiva. 

Free WAV-to-MP3 converter-woman

Em trobava punxant amb el dit índex el reflex de la meua cara a la font que hi ha al bell mig de la plaça. La punxava i unes ones concèntriques distorsionaven el meu rostre. Vaig sentir una presència, vaig difuminar el reflex amb la mà i em vaig girar. No hi havia ningú, però havia aparegut una caixa de cartró enorme a un extrem de la plaça. «FRAGIL», posava en lletres grans i negres. Llavors vas eixir de la caixa i vas fer pose de mim feliç. Et vas apropar a mi movent sensualment els malucs, eixes arrugades cames amb els mitjons esgarrats i la minifalda. Els teus tacons ressonaven per les antigues llambordes i les parets deteriorades de tota la plaça. Estaves mal maquillada. Tenies la cara molt demacrada. Et vas apropar a mi, em vas palpar la bragueta i vas seure a les escales, rebolicant-te la escarotada melena. Vas recolzar el cap sobre els teus braços creuats, com si ja no pogueren suportar tan de pes. Al principi desconfiava de tu, però vaig acabar seient al teu costat i acaronant-te els cabells, com dient-te «Tranquil·la, estic ací. Estic ací amb tu». Vas alçar el cap. Tenies sang al nas. La vaig llepar, i llavors ens vam quedar mitja hora contemplant la cruïlla de les nostres mirades desorbitades. La ciència-fricció en contacte ocular. La teua injectada, i la meua aspirada en pipa blava. Vas recolzar el cap al meu muscle, i jo vaig perdre la mirada i vaig continuar fumant, com si t’hagueres recolzat en no-res. I ens vam adonar què hi érem sols, encara que hi haguera tanta gent. L’entorn circumdant s’accelerava i no ens incumbia per a rés. Allò era com sempre, només que llavors hi érem conscients. Acariciaves les meues teles. Em deies que et pareixen molt suaus. Jo et veia nua, i encara estàvem al carrer. «Un moment, eixe ull no va ahi. Ah, ara si. No et mogues tan ràpid!». Era hora d’anar-nos-en cap a casa. Ens vam agafar de la mà i vam passejar pels turons de la metamfetamina. «Sabem que anem a acabar mal. Sabem que anem a acabar molt mal. Sabem que anem a acabar.» —cantaves macabrament. Vam parar a descansar a les escales llises i polides d’una modesta esglesieta de barri. Vas seure al meu damunt. T’alçaves, donaves una volta de 180º amb la mà al front i tornaves a seure. Miraves pel pastell de les gruixudes portes de l’església «Què et passa?» «Hi ha policies i retors. Estan ahi dins, espiant-nos pel pastell.» «Tranquil·la, ací la pena de mort ja està abolida». I llavors ens vam besar. Però quin bes més estrany! —si és que a això se li podia anomenar besar: la teua mandíbula tremolosa i eixa llengua tan inerta i freda… 

Començaven a picar-me les dents. Cara a casa, havia de donar oralment les ordres al cervell per a poder caminar. «Que la cama esquerra pege un pas! I ara la dreta!» I tu et ries, perquè sabies que anava en serio. Vam arribar a ma casa. Vaig clavar les mans a la butxaca i, en compte de les claus, vaig treure un xicotet i viscós fetus de gos. El vaig estampar, introduint-lo pel pastell, esclafant-lo fastigosament amb els dits. La porta es va obrir. Vam entrar arrossegant els peus. Et vaig col·locar al damunt la taula. «Peses massa per a com de prima que estàs». Et vaig llevar el top i el sostenidor. Tenies un cos trist, raquític i decadent, ple de taques, arraps, trossos de pell podrida, i les costelles marcades. Et vaig alçar la falda i aleshores et vaig veure la trompa-vagina. Era un úter extern, a mode d’una grossa probòscide retro-futurista composta per una espècie de paper albal sostingut per uns anells metàl·lics, com si fóra un tub d’aire condicionat, i a l’extrem hi era la vagina.

Va ser un coit molt estrany: la teua trompa em xuclava el penis eufòricament i extasiada, emetent sorolls molt exagerats de succió humida i exacerbada. Uns moments abans d’arribar a l’orgasme, la trompa va anar obrint-se, augmentant de mesura els cada vegada més fins anells metàl·lics i allargant-se i fent-se més i més gran, fins que em vaig veure totalment dins d’ella com un cuc de seda dins un capoll. Es veien les trompes de Farlopa. Et vas escórrer, mullant-me tot, i continuaves xuclant-me i xuclant-me. Els teus fluïts vaginals eren àcids. La meua roba es va desintegrar i em vas fer cremades de segon grau. I així em vaig escórrer, rebolcant-me entre tots els àcids i refregant l’esquena contra el lliscadís tacte del paper albal. Quan vas llevar el dispositiu-boa del meu cos, m’havien eixit ales de colorins i antenes.