sigilosa, càlida i tènue,
condensada, quasi al buit,
misteriosa i iridescent baix els llençols d'hivern.
Els somnis es detenen i es giren per a olorar-te
com gossos de caça delerosos d'interceptar
ni que siga un bri de la teua essència.
És quan em sedueix el teu crit
i el meu ésser es sap del tot enrubinat per la teua màgia.
És quan del tot m'arravata que
faig ones amb el llençol
per a manxar el teu alé
i consumir-te per complet.
I llavors em veig envoltat de tu
ja en el meu niu de càlid ambient
com un cuc de seda al seu capoll,
com a la llengua d'un animal calent.
Un bolic de magre plegat
a la seua lasanya flatulenta.
Envejós del fred aire circumdant
que assetja la nostra càpsula sedant
no deixe ni la més mínima esquerda
per on pugues relliscar-te fugisser
i la teua fragància em va posseint
absolutament i lenta
mentre el teu aroma em col·lapsa els sentits:
el de l'olfacte, per descomptat
amb els teus efluvis gastrointestinals.
També la piropercepció,
aclaparada pel teu tèrmic amor
que m'embolca porus a porus.
Finalment t'esvaeixes i em deixes sol
aferrat als llençols,
aturdit i encara extasiat
però disposat a bolcar-me ja a un desemparament
que només podré alleujar amb records.
1 comentari:
Cagu'en Proust! Si no m'arribes a dir qu'era sobre tirar-se pets en lo llit i aventar-se'ls, â mateixa m'entere! Puto principi d'autisme...
P.S: 'ixa du'-la âs pròxims concerts i la recitem!
Publica un comentari a l'entrada